OPINIÓ
17 abril 2019 2.00 h

VUITS I NOUS

Per la pàtria

MANUEL CUYÀS
“Som un cas únic: sen­tim amor per les ins­ti­tu­ci­ons gover­na­men­tals

Ens havíem pen­sat que “Todo por la patria”, la lle­genda que encapçala els por­tals de les caser­nes de la Guàrdia Civil, era un sim­ple dis­tin­tiu dels esta­bli­ments que acu­llen el cos armat, com qui diu “tabac”, “mer­ce­ria” o “Ikea”. O que era una exhor­tació als agents que els habi­ten a arri­bar a donar la vida en acte de ser­vei. El “todo” ho inclou tot, com la paraula indica i aquests dies com­pro­vem. En favor de la pàtria, “por la patria”, s’ha també de men­tir, ni que sigui sota jura­ment de dir la veri­tat. Des del de més alta gra­du­ació fins al número més baix, els guàrdies civils que han estat cri­dats a decla­rar en el judici con­tra l’inde­pen­den­tisme han expli­cat dels fets que ens ocu­pen unes ver­si­ons fan­ta­si­o­ses que totes les imat­ges gra­va­des i els que van o vam estar pre­sents als car­rers els dies 20 de setem­bre i pri­mer d’octu­bre del 2017 des­men­tei­xen o des­men­tim. “Todo por la patria.” “Todo por la «uni­dad» de la patria” hau­ria d’afe­gir, però ja és sabut que els eslògans han de ser curts, per ser efec­tius. Si els jut­ges no cri­den a l’ordre els decla­rants és perquè també estan impreg­nats del “todo por la patria”. Tot Espa­nya, ho està.

Val a dir que nosal­tres també som “patri­o­ters”. Som un cas únic al món, que jo sàpiga: ens esti­mem amb deliri les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons polítiques. En altres països, també a Espa­nya, els governs i les seves mani­fes­ta­ci­ons burocràtiques sus­ci­ten rebuig, són vis­tes com un mal. Menor o fins i tot neces­sari, però un mal. S’ha dit poc, o no s’ha dit gens, que la con­cen­tració davant les dependències del Depar­ta­ment d’Eco­no­mia el 20 de setem­bre va ser un acte d’amor. A pri­mera hora del matí es va dir que l’escor­coll judi­cial afec­tava el Palau de la Gene­ra­li­tat. La gent es va mobi­lit­zar. La Gene­ra­li­tat no es toca. Es va saber després que la intro­missió era a Eco­no­mia. Els que s’havien començat a reu­nir a la plaça de Sant Jaume s’hi van diri­gir. Després s’hi van afe­gir molts més, tot el dia. Qui al món defensa el depar­ta­ment gover­na­men­tal que porta els números i del qual depèn la recap­tació d’impos­tos? Defen­sar Eco­no­mia era, per extensió, defen­sar la Gene­ra­li­tat. Ho havia estat també la rebuda de Tar­ra­de­llas aca­bat d’arri­bar de l’exili. Aquesta esti­mació, que té ori­gen en fets històrics que ara no cal recor­dar, entenc que no sigui com­presa per Espa­nya, on gover­nar implica estar a la defen­siva i a l’ofen­siva ja des d’antic, ni tam­poc en molts països euro­peus. De la incom­prensió arrenca tot.

Els anys de l’auto­no­mia ens van fer obli­dar Madrid i els res­sorts esta­tals amb què compta. La Guàrdia Civil va ser aquells anys resi­dual: con­trol de fron­te­res i poca cosa més. Mol­tes caser­nes van ser des­man­te­lla­des. No vam lle­gir, per tant, el Todo por la patria con­nec­tat a aquells res­sorts.