El teorema de Thomas La Vanguardia en català | 17/06/2015 - 00:00h  Antón Costas Catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona Sorprès pels resultats de les eleccions del 24-M, un bon amic que ha estat durant anys en la primera línia de la política municipalva decidir la setmana passada visitar els barris del nord de Barcelona que de manera majoritària han donat suport a la candidatura alternativa d'esquerres liderada per la nova alcaldessa, Ada Colau. Segons em va explicar, en el recorregut més d'un veí d'aquests barris liva dir que al llarg d'aquests anys de crisi econòmica i social s'havien sentit "abandonats" pels governs i els partits tradicionals. Aquest sentiment de desemparament era viu, intensi sincer. Tot i això, al meu amic li costa entendre-ho. A parer seu, els últims governs de la ciutat, tant el socialista de Jordi Hereu com el nacionalista de Xavier Trias, han sabut mantenir un bon equilibri entre tots els barris. La provisió de serveis i d'inversió en infraestructures no ha prioritzat el centre i els barris acomodats en perjudici dels de la perifèria. Malgrat la crisi, la bona salut financera del municipi ha permès destinar recursos a tots els barris. Per això, segons la seva opinió, no hi ha motiu objectiu per a aquest sentiment d'abandonament. Si fos així, com es pot explicar, doncs, aquest sentiment de desemparament que hauria portat molts ciutadans que viuen en barris perifèrics de Barcelona i d'altres grans ciutats espanyoles a votar el 24-M llistes alternatives d'esquerra en comptes dels partits tradicionals, ja siguin socialdemòcrates, conservadors o nacionalistes? Provant de buscar una explicació a aquesta qüestió vaig recordar una vella proposició científica procedent del camp de la sociologia de l'educació. Es tracta de l'anomenat teorema de Thomas.En una traducció lliure, aquest teorema es pot formular de la manera següent: "El que les persones perceben com a real té conseqüències reals en el seu comportament ("If men define situations as real, they are real in their consequences"). Aquesta proposició va ser enunciada per William I. Thomas després d'estudiar conductes transgressores en l'àmbit educatiu i els comportaments de condemna i rebuig social que hi estaven relacionats (The child inAmerica: behavior problems and programs , 1923). Thomas va estendreaquesta proposició a altres àmbits de la conducta personal o familiar. La lliçó que cal extreure d'aquest teorema és que les percepcions subjectives de les persones sobre la realitat en què viuen tenen una força enorme a l'hora de definir la seva conducta. Aquestes percepcions donen lloc a profecies autocomplertes: allò que percebo com a real és la realitat per a mi. Si la meva percepció és que he estat abandonat per aquells que considero que tenen l'obligació política o moral d'ajudar-me, els giraré l'esquena i procuraré castigar-los. En aquesta situació, amb el vot. En aquest cas, el sentiment d'abandonament té a veure no amb les inversions en els barris, sinó amb el drama quotidià dels desnonaments, de l'atur, de la percepció de falta d'oportunitats, de l'augment del nombre de cases sense ingressos, de l'aparició dels nous treballadors pobres amb salaris que no donen per arribar a final de mes, de l'aparició de la pobresa de nens, de la pèrdua d'emancipació dels joves i amb la polarització creixent de rendes entre barris rics i pobres. En aquest terreny, els governs que han estat en el poder en aquests anys de crisi -ja sigui el govern de l'Estat, de la comunitat autònoma o del municipi- no han atès com hauria calgut aquestes realitats quotidianes que viuen moltes persones. Al contrari, moviments socials com el de la plataforma antidesnonaments i altres moviments associatius dels barris sí que han acompanyat els damnificats. Com vaig assenyalar al meu article anterior sobre "L'efecte túnel", aquest malestar social acostuma a explotar quan la crisi econòmica comença a remetre i les persones perceben que les coses comencen a millorar per a d'altres però no per a elles. És el que estem veient. La sort és que en aquest cas l'explosió d'aquest malestar s'ha expressat a través d'una espècie de primavera política espanyola que ha provocat un revolució democràtica, en el sentit que ha modificat el sistema tradicional de partits i ha produït una renovació important de la classe política per la via de les urnes. Aquesta revolució democràtica ha fet que, metafòricament parlant, l'eix del poder polític de la política barcelonina hagi passat de Diagonal-passeig de Gràcia a la Meridiana. Ha passat una cosa semblant a les altres grans ciutats espanyoles. Ara el risc és que la dialèctica centre-perifèria, que havia desaparegut de Barcelona amb l'arribada dels governsdemocràtics, torni encara que només sigui en la seva forma simbòlica. El nougovern municipal haurà d'esforçar-se perquè aquesta percepció simbòlica no es converteixi en una realitat. Aleshores es produiria la predicció del teorema de Thomas, però a la inversa. I, per tant, un moviment pendular perillós. |
|
|