MIRADOR 
L'onatge sembla haver-se amansit de moment a Barcelona, mentre el Govern Puigdemont pren forma i s'acomoda. En canvi, els vents castiguen fort Madrid, moguts també per una aritmètica parlamentària embruixada. L'independentisme, protagonista absolut a Catalunya, és un dels vectors més penetrants i tossuts dels que sacsegen el trencaclosques de la política espanyola. Els favors del PSOE perquè ERC i Democràcia i Llibertat disposin de grups al Senat ha fet enfadar altra vegada Susana Díaz i una part dels socialistes, que consideren el gest de Pedro Sánchez "antipatriòtic". Al seu torn, Sánchez, que vol i ha d'esprémer totes les possibilitats de rellevar Mariano Rajoy, veu com el compromís de Podem amb el referèndum català obstaculitza el seu propòsit, perquè Rajoy i els socialistes que bavegen davant una possible gran coalició l'empunyen com una arma. ¡S'ha de salvar Espanya d'independentistes i esquerrans imprevisibles i amb rastes!, criden a cor. Mentrestant, el Govern en funcions de Rajoy no dóna senyals de rectificació, ni tan sols de reflexió, sobre la qüestió catalana. Al contrari, s'atrinxera en el brusc gest i l'hostilitat indissimulada. La constant al·lusió a intervenir la Generalitat utilitzant l'article 155 de la Constitució, l'anunci que s'escanejarà la Conselleria d'Exteriors i la fórmula de prometre el càrrec de Carles Puigdemont per si hi ha alguna cosa per impugnar, la insistència que no se'n deixarà passar ni una, tot perfila un mateix estat mental: la desubicació estratègica causada per la irritació i la greu incapacitat de comprensió del que passa. Com la criatura que, enfadat perquè no sap com funciona la joguina, la llança rabiosament contra el terra. Dimarts, en la presa de possessió de Puigdemont, l'actitud dels representants del Govern del PP v ser diàfana. Jorge Fernández Díaz, María de los Llanos de Luna i el tinent general Álvarez Espejo van evidenciar una incomoditat de tebeo. El breu acte al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat se'ls va eternitzar. L'hostilitat, seva i dels altres, gairebé es podia tocar. Cara de pal i ni un aplaudiment. Ni una sola vegada, ni tan sols quan només es tractava de cortesia. Tot i que el mal de tots els mals, el gran culpable, Artur Mas, va tirar la tovallola, el PP i la resta de poders visibles i menys visibles que actuen contra el sobiranisme i l'independentisme apareixen dislocats, com capturats en un malson asfixiant. La inaudita negativa del rei Felip VI a rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, oscil·la en aquesta mateixa longitud d'ona. Igual que el decret del cessament del president Mas firmat pel Monarca i redactat pel Govern, del qual van esborrar la frase protocol·lària en què s'agraeixen els serveis prestats |
|
|