La decidida voluntat del diputat Benet Salellas d'enviar a la paperera de la Història els senyors Artur Mas, Felip Puig, Boi Ruiz i la senyora Irene Rigau m'ha provocat, i no és un comentari retòric, un remarcable desassossec.
Salellas planteja un oxímoron que possiblement neix d'una equivocada identificació
Allò que m'ha pertorbat no és el contingut estrictament polític de la pretesa acció profilàctica, sinó la imatge que agermana residus i passat, és a dir, el caràcter d'abocador que sembla que aquella afirmació atribueix a la ciència que permet, entre moltes altres coses, aproximar-nos a allò que ens ha precedit amb la sovint quimèrica ambició d'explicar-nos allò que col·lectivament ens està succeint.
És possible que la imatge que es dedueix del que de manera vehement afirma el diputat gironí tingui les seves inconscients arrels en la identificació dels documents històrics, del passat, com a papers: els honorables personatges esmentats, de carn i ossos, compartirien plàcid descans entre milions de documents, en aquesta mena de recipient on pretesament s'hi llança allò inútil i sense servei, allò que ha passat a la Història.
És cert que George Steiner defensa que l'escriptura disminueix la capacitat de la memòria i estableix també que mentre que una cultura oral és la cultura del record sempre actualitzat, un text autoritza totes les formes de l'oblit. Per evitar aquest oblit, però, la humanitat ha creat una màquina imbatible: el document.
Els documents, de tota classe i naturalesa, es converteixen en la matèria de la memòria. Tots sabem que la memòria ho és per tot allò que oblida, no per allò que recorda. I per tal de combatre aquesta possibilitat d'amnèsia, els documents, i en conseqüència els arxius, esdevenen el necessari antídot que evita que col·lectivament ens puguem quedar sense passat i, la seva derivada, sense futur.
Salellas planteja un oxímoron que possiblement neix d'una equivocada identificació: la Història, i per tant el passat, i perquè no els documents dels arxius, pertanyen a l'àmbit d'allò que pot ser rebutjat, i per això hi podem abocar allò que del present volem, o ens convé, amortitzar.
Manllevo les paraules del filòsof Peter Sloterdijk quan afirma que “seria erroni pensar que l'arxiu (i jo hi afegeixo el passat i la Història) és només aquell infern dels escrits on tot queda sotmès a la pols i a la grisor. També és un lloc de gratitud. De la gratitud amb la qual comença la justícia cap allò que ens ha precedit”.
Ho diu el poeta mexicà Jorge Fernández Granados: l'art d'oblidar comença recordant.
