Sense seguretat jurídica

El procés continua, però sembla que ha recuperat el gust per la formalitat. Com si la declaració del Parlament 1/ XI, del 9 de novembre, fos un exabrupte passatger. Es nota en els discursos de la senyora Forcadell, que va demanar audiència al Rei. Ella i el president Puigdemont es refereixen a la seguretat jurídica del procés cap a la República catalana. Fins i tot semblen apropiar-se de la fórmula jurídica de la transició espanyola, i se’ns anuncia que tot es farà “de la llei a la llei.” Amb tots els respectes, he de dir que això no em sembla ni creïble ni viable, per les raons que exposo a continuació.

En el seu discurs d’investidura, Carles Puigdemont es va reafirmar en la seva adhesió a la declaració 1/ XI, i d’aquí neix el problema de credibilitat. Aquesta declaració és jurídicament inexistent després de ser declarada inconstitucional pel Tribunal Constitucional. Si el president Puigdemont pretén seguir-la serà un exemple de coherència política, però crearà inseguretat jurídica en situar-se fora de la legalitat. Primer, per desobeir una resolució ferma del Tribunal Constitucional. Segon, perquè ser conseqüent amb aquesta declaració pot convertir-lo a ell i a tots els que el segueixin, funcionaris inclosos, en víctimes de mesures sancionadores. I tercer, aquesta declaració insta directament el seu Govern a obeir només les normes emanades del Parlament de Catalunya. Ha de desobeir, per tant, totes les altres. Això inclou les normes dictades per les Corts Generales, com l’ Estatut de Catalunya. També, per cert, la llei orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix els mecanismes de defensa de l’autogovern mitjançant conflictes de competència o recursos d’inconstitucionalitat. O la Constitució mateixa, que, entre altres coses, obliga els poders públics, com els de la Generalitat, a respectar els drets dels ciutadans i el principi de legalitat. Qui desitgi ser lleial a aquesta declaració, que podria considerar-se expressió de la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu Parlament, no afavorirà la seguretat jurídica. Més aviat al contrari.

Tampoc no veig viable que el procés pugui inspirar-se en la transició espanyola cap a la democràcia. No crec que serveixi, en concret, aquesta expressió pròpia de Torcuato Fernández-Miranda: “De la llei a la llei.” Recordem algunes coses. El camí del règim franquista al règim constitucional del 1978 es va desbloquejar mitjançant la llei 1/1977, de 4 de gener, per a la Reforma Política. Aquesta llei tenia el rang de “llei fonamental” franquista, però va servir de base a la transició per dos motius, que es troben als articles 1, 2, i 3. En primer lloc, la llei havia de ser l’expressió de la voluntat del poble sobirà, representat en unes Corts elegides per sufragi universal. En segon lloc, encara que no la imposava, admetia expressament que tant el Govern com el Congrés dels Diputats tenien la iniciativa per procedir a la reforma constitucional. Aquesta enginyeria jurídica tenia com a sòlida garantia política l’acord dels principals actors polítics. Franquistes reformistes i demòcrates de l’oposició es van posar d’acord, i només per aquest acord va poder passar-se de la llei franquista a la llei democràtica, amb una constitució de consens pel mig.

Això no es pot traslladar al procés, en els termes en els quals ara es planteja. Es tracta d’una secessió unilateral, que ja es pretén haver iniciat amb el començament de la desconnexió que va proclamar la declaració 1/ XI. Per anar “de la llei a la llei”, sense ruptures jurídiques formals com en la transició, hi hauria d’haver una norma espanyola que reconegués la sobirania del poble català i que admetés la secessió de Catalunya. Aquesta norma, ningú no se la planteja a Madrid. I els independentistes catalans treballen amb un projecte que no se supedita a cap norma espanyola. En aquests termes, no és viable el trànsit “de la llei a la llei”. Em sembla que des del Govern de Puigdemont i Junts pel Sí s’utilitza aquesta fórmula per suavitzar la por d’un salt en el buit, perquè no es preveu una transició acordada i ordenada. El buit que aquest salt ha de franquejar ve donat per la situació que es crearà quan s’aprovin lleis catalanes que siguin suspeses pel Tribunal Constitucional. Quines lleis aplicaran els tribunals a Catalunya? A quines lleis serviran els funcionaris de la Generalitat? Quines s’imposaran a la ciutadania catalana? Massa incògnites polítiques per creure en la seguretat jurídica del procés. Almenys en el meu cas.