El pla secret de Mas

El president imposa la seva estratègia en un moment en què l'independentisme va a la baixa

El seu objectiu era controlar les entitats i que ERC no tingués més remei que claudicar amb la llista


FIDEL MASREAL / NEUS TOMÀS / BARCELONA

DIUMENGE, 19 DE JULIOL DEL 2015

«És tan evident que això se'n va a fer punyetes, que han de passar coses, només cal veure el resultat de les municipals i veure que les del 27-S seran d'atomització total, la victòria passa per revisar les coses». La frase la va pronunciar fa un parell de mesos un important personatge vinculat a Convergència. Ningú dubtava que Artur Mas reobriria la batalla per la llista conjunta després de les municipals. Però l'operació ve de lluny i ha sigut teixida pel president amb tota la intenció des de fa mesos i gràcies un entorn no directament vinculat a la cúpula convergent. L'anomenat «segon cercle» al qual Mas va delegar la funció. L'encàrrec era clar: controlar Carme Forcadell a l'ANC i imposar-se a la influència notable d'ERC a Òmnium. L'Associació de Municipis per la Independència (AMI) no ha ofert mai problemes, és majoritàriament convergent.

El punt d'inflexió va ser el «president, posi les urnes», l'exigència més contundent que l'ANC havia formulat mai públicament a la primera autoritat institucional del país. La va pronunciar, contra tot pronòstic, la llavors líder de l'Assemblea, a la plaça Catalunya de Barcelona. Forcadell reclamava eleccions en tres mesos a canvi que l'ANC s'empassés l'orgull, el del succedani de la consulta del 9-N.

OPERACIÓ LLISTA ÚNICA / Aquestes paraules les va escoltar a primera fila el número dos convergent, Josep Rull. Va fer cara de circumstàncies. I llavors va començar l'operació llista única. Mas va treballar amb aquest entorn per forçar un canvi de rumb a l'ANC. L'evidència és que ho va aconseguir. Jordi Sànchez, nou líder de l'entitat, ha aplicat una actitud molt més constructiva. «És un talp esplèndid», afirma un veterà convergent amb ironia.

La batalla interna a l'Assemblea ha reproduït el combat sense treva entre CDC i ERC. No falten ni han faltat veus que han protestat pel succedani de consulta del 9-N i que s'han queixat que no es mantingués l'exigència d'eleccions en un termini de tres mesos. També hi ha militants de base que exigeixen recuperar l'autoritat. A més a més, tampoc s'ha mantingut el rumb traçat a Lleida, segons el qual es mantenia l'organització al marge de les llistes electorals i tan sols s'ho plantejaria si els partits es barallessin sense saber-hi posar remei.

El pla A, doncs, va ser el de doblegar les entitats i d'aquesta manera deixar ERC sense coixí social on sustentar el seu rebuig a la llista conjunta. Però també hi havia un pla B i fins fa pocs dies era el que Mas esperava haver d'aplicar: lluita sense quarter contra ERC per l'hegemonia a les urnes. Carregar contra els republicans per falta de responsabilitat. Exhibir a Mas com l'únic capacitat per arribar a la independència de forma assenyada, amb projecció internacional, davant de la rauxa dels republicans. Una ERC de la qual no es va fiar mai Jordi Pujol i que Mas també va desdenyar en la seva primera legislatura, fins que l'aritmètica per un costat i el conflicte amb l'Estat per un altre, el van portar a abraçar els republicans. Un pacte que els més moderats de CDC segueixen sense veure amb entusiasme i que Unió va desdenyar públicament fins a acabar trencant la federació.

El pla B finalment no ha sigut necessari. En pocs dies Sànchez es va imposar a la decisió votada per la direcció de l'ANC a favor de la llista sense polítics. Llavors van caure altres peces com Muriel Casals, qui públicament havia apostat per aparcar els polítics, en nom d'Òmnium. CDC també té els seus tentacles en aquesta entitat cultural.

Tota aquesta operació de Mas ha sigut executada fins i tot al marge del seu propi partit, CDC, la cúpula del qual va assistir atònita a la conferència del president a Molins de Rei en què va traslladar tota la pressió sobre les entitats. No, no va ser una improvisació, sinó el fruit d'una estratègia, del pla A. Hi havia aigua a la piscina, l'ANC havia canviat de president i de rumb. I el líder convergent es guardava un altre as: amenaçar de no convocar el 27-S. Aquesta va ser l'última de les armes per acabar de trencar l'espinada d'Oriol Junqueras. Mas ha aconseguit un triomf més gran fins i tot al que es va proposar en la conferència del novembre. Llavors es va oferir a tancar la llista electoral, és a dir, a no ser ni president. Ara s'ha garantit no tan sols la llista única sinó, en cas de guanyar, la continuïtat en el càrrec. Sense cap debat sobre per què ell ha de repetir i sense qüestionar la gestió del Govern català. L'operació, discreta però efectiva, ha triomfat. Aquesta vegada no ha fet falta ni l'astúcia del pla B com en el 9-N. «Abans que el presidentposés en marxa aquesta operació, en el partit teníem la sensació que no ho aconseguiríem. Anar en llistes separades ho complicava tot, costava donar-li el caràcter plebiscitari i el punt d'èpica que té ara», resumeix un dirigent de CDC.

Veient el resultat, l'eufòria convergent es pot entendre. Però, ¿ERC, té tants motius per a l'entusiasme? Sí, segons els seus dirigents, encara que des de fora sembli que s'ha aconseguit noquejar Junqueras. «Els votants que puguem perdre perquè se'n van a la CUP els recuperem amb els que procedeixen del PSC». Segons els republicans, en la majoria de les enquestes, els seus electors reclamaven una llista unitària.

En el que coincideixen tant CDC com ERC és que amb aquesta candidatura han d'arribar com a mínim als 60 diputats. La majoria absoluta està en els 68 escons
.