Opinar o actuar?

La Vanguardia en català | 20/07/2015 - 00:00h


Xavier Antich


Aquest juliol ha fet cinc anys de la manifestació massiva que va ocupar els carrers de Barcelona en protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava aspectes essencials de l'Estatut votat en referèndum. "Més d'un milió de persones" va dir La Vanguardia, que va titular en la portada: "Catalunya sentencia". Pocs van endevinar aleshores que aquesta concentració no era un esclat d'indignació col·lectiva enfront de la insòlita amputació, per una instància de l'Estat, de l'expressió de la voluntat popular expressada a les urnes. És veritat, com vaig escriure aquí ("Obvietats i fal·làcies", 12/VII/2010), que no s'hi va sentir ni un crit en defensa de l'Estatut: "Al contrari, només un va recórrer tota la manifestació: in-inde-independència. Qui no sigui sord, va poder-ho escoltar").

Com va escriure Stefan Zweig a propòsit del 14 de juliol de 1789, "de vegades, ja un llamp anticipa la gran tempesta". Molts no ho van voler veure llavors, però, amb el pas del temps, aquella manifestació ja pot ser reconeguda ara com el principi de tot, com l'inici d'una sèrie de concentracions, cada cop més massives i transversals, que han anat articulant, durant aquests anys, no només l'expressió d'un profund desacord respecte a l'estatus de Catalunya en l'Estat espanyol, sinó sobretot la definició d'un imaginari possible per contestar-lo al ­voltant del desig d'independència de Ca­talunya i de la voluntat de constituir un nou Estat.

Cinc anys. Per als que més pressa i neguit tenien, potser és molt temps. Per a uns altres, tanmateix, ha estat el temps necessari perquè tant el desacord davant d'un statu quo considerat injust i nociu com la nova demanda política acabessin de prendre forma des de la perspectiva ideològica i alhora pragmàtica i instrumental. En cert sentit, amb les eleccions del 27-S, arribem a un cert final de cicle en el qual, tant si es vol veure i reconèixer com si no, ja res no tornarà a ser igual que abans. I el gest amb què es tanca aquest cicle és un gest difícil d'entendre sense considerar el que ha passat aquests cinc anys, durant els quals molts han continuat interpretant la realitat política a Catalunya, per desídia o per incompetència, amb categories ja definitivament obsoletes des d'aquell juliol del 2010.

Aquest gest és l'articulació política de dues candidatures en favor de la independència de Catalunya que abasten tot l'espectre ideològic tradicional: des de posi­cions liberals o socialdemòcrates fins a les pròpies de l'esquerra alternativa homo­logables a la resistència contra la globalització econòmica. Aquest gest, que es concentra en l'articulació d'una llista unitària impulsada per les associacions ciutadanes (ANC, Òmnium i AMI) i pels dos principals partits polítics del Parlament de Catalunya, i d'una altra, de confluències d'esquerres, al voltant de la CUP. Un gest que, a més, atorga a les eleccions del 27-S un caràcter inequívocament plebiscitari, perquè la lectura que tothom, a Catalunya, a Espanya i al món, farà la nit de les eleccions dependrà de la suma de vots i escons que totalitzaran aquestes dues candidatures, que es presenten explícitament amb un objectiu comú compartit: la independència de Catalunya.

Aquests dies molts es dediquen a criticar aquest posicionament en comú d'un espectre insòlit de les forces polítiques catalanes. Uns altres dediquen els seus esforços a fer-ne la paròdia, a ridiculitzar-lo, a retreure el que consideren una anomalia o a discutir les propostes formulades. El combat, tanmateix, és desigual: a un costat, el dels partidaris de la independència, s'ha pro­duït, per primera vegada en aquests cinc anys, el que pròpiament pot considerar-se com una acció política, en el sentit més estricte del terme; a l'altre costat, el dels contraris a la independència, només opinions, legítimes, és clar, però opinions.

Una acció política es defineix per la capacitat d'actuar en comú al voltant d'uns objectius compartits col·lectivament. I actuar, com ja ens van ensenyar els filòsofs grecs, vol dir fer: una forma peculiar de fer que consisteix a modificar la realitat, a transformar-la d'acord amb l'acció de la voluntat que pretén adequar-se a un desig. L'acció és l'expressió d'una adequació del fer al voler. El primer pas de l'acció política, perquè no sigui simplement la manifestació d'una individualitat, és la formulació d'aquesta voluntat col·lectiva de fer.

És Hannah Arendt qui millor ha pensat en el segle XX la naturalesa de l'acció política. A Què és la política? va escriure: "A l'acció li és peculiar posar en marxa processos [...] i endegar un nou començament, iniciar quelcom nou, prendre la iniciativa". I va ser també ella qui va definir el poder, no pas per la força, sinó per l'espai po­tencial d'aparició entre humans que ac­tuen i parlen junts: "El poder sorgeix entre els homes quan actuen junts i desapareix en el moment que es dispersen". Més clar, l'aigua.