OPINIÓ
ESCRIPTOR - 20 agost 2016 2.00 h

TRIBUNA

Un govern sense control

ANTONI DALMAU I RIBALTA - ESCRIPTOR
“Es va consolidant una pràctica política tan anòmala en qualsevol sistema parlamentari com que existeixi un executiu que no ha de donar comptes a ningú

Amitjan juny passat, el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el conflicte d'atribucions contra el govern que li va presentar el Congrés dels Diputats davant la negativa de l'executiu presidit en funcions per Mariano Rajoy a sotmetre's al control parlamentari. El conflicte tenia la base en un acord del Congrés aprovat per amplíssima majoria –tots els grups menys el PP– el mes d'abril.

No crec que calgui recordar gaire el fons de la qüestió plantejada: en síntesi, el govern –i darrere seu el seu grup parlamentari i el seu partit– es negava a ser sotmès a control amb l'excusa de trobar-se en funcions, la qual cosa comporta que només pot prendre decisions de caràcter ordinari i relatives als afers corrents, mentre que ha de mirar d'ajornar aquells assumptes més rellevants de la política. La qüestió s'enverina quan van passant els mesos i el govern provisional allarga de forma indefinida la seva gestió, de manera que es veu obligat, si us plau per força, a adoptar decisions de més transcendència... o a no adoptar-les, cosa que pot tenir una considerable gravetat. Així es va consolidant una pràctica política tan anòmala en qualsevol sistema parlamentari com que existeixi un executiu que ni ha de donar comptes a ningú ni pot rebre l'impuls dels grups parlamentaris perquè faci o deixi de fer qualsevol cosa.

Mentrestant, oblidada aparentment per gairebé tothom aquesta distorsió tan flagrant i perniciosa, van passant els dies i els ciutadans espanyols han d'anar assistint a l'espectacle de veure com es convoquen noves eleccions, es constitueixen noves cambres i s'allarguen eternament els tràmits d'una investidura que no arriba. El govern, particularment, s'aprima en la seva composició, perquè alguns ministres deixen el càrrec per conductes deshonestes o perquè són cridats a d'altres missions polítiques a conveniència del seu partit, de manera que actualment ja només queden deu membres de l'executiu, els quals, en alguns casos, acumulen altres carteres a la que tenien quan van començar la seva tasca. Tot es difereix, tot s'ajorna, és ben cert, però també tan cert com ho és que algunes qüestions sí que es decideixen sense cap mena de control parlamentari damunt el govern provisional.

Que es formi un nou govern depèn de com es resolgui el sainet d'aquests dies, sigui amb una investidura o amb unes terceres eleccions. Però que el govern estigui sotmès a control, o no, depèn d'una altra instància que, teòricament almenys, està fora de l'àmbit de la política estricta i pertany a un altre poder de l'estat: el Tribunal Constitucional. Un tribunal que, quan li convé al govern mateix o a aquest principi genèric tan solemne com la unitat espanyola, es reuneix amb urgència, suspèn les seves vacances i para els peus amb extrema diligència als parlaments que prenen decisions controvertides. I és aquí on volíem arribar: en l'arbitrarietat tan cridanera amb què aquest tribunal sembla ordenar els seus assumptes i els atribueix prioritat. Ja no parlo de la composició tan polèmica del TC, ni del contingut mateix de les seves resolucions, ni tampoc de l'endarreriment escandalós que arrosseguen multitud de recursos que esperen torn durant mesos i anys, situació terriblement irregular que ja no sé si és culpa de la pròpia gestió del tribunal –en aquest cas seria d'una pèssima gestió– o dels instruments materials amb què se'l dota perquè pugui fer la seva feina. En tot cas, l'acumulació és espectacular i, com en les altres causes que depenen del món judicial, el dany que es fa als ciutadans i al funcionament de la societat és incalculable.

Però el que crida l'atenció en aquest cas és aquesta visió tan particular que es té del concepte de la urgència de les resolucions. Si es considera que els acords del Parlament de Catalunya ataquen un principi constitucional jutjat com a fonamental i inviolable, la maquinària es greixa d'una manera sorprenent i tothom corre. Per contra, es fa evident que algú ha decidit que vulnerar un principi tan fonamental del sistema parlamentari com l'exigència inexcusable del control regular de l'actuació de l'executiu no corre tanta urgència, no exigeix la suspensió de les vacances i pot anar fent el seu curs amb tota la parsimònia processal.

Sovint parlem dels mals insolubles que arrossega la democràcia espanyola i de l'afebliment constant i sistemàtic de què ha estat víctima per culpa dels seus agents i responsables principals. Per a molta gent, es tracta, sens dubte, d'un altre argument –un de més, i de molt important, entre d'altres– a favor d'intentar construir una realitat política diferent, on els equilibris entre els poders de l'estat funcionin a l'estil de les democràcies europees.