El Punt Avui

OPINIÓ

Victòria escocesa i por de la llibertat

20/09/14 02:00 CATEDRÀTIC D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA - ANTONI SEGURA
Un cartell a favor del si arrugat en una plaça de GlasgowFoto: AFP.

Després del referèndum, amb un índex de participació massiu (85%), tots els escocesos han guanyat, tant els que han votat a favor de la independència (45% dels vots) com els que hi han votat en contra (55%). Tots han guanyat perquè han tingut l'oportunitat de decidir el seu futur en llibertat mitjançant la màxima expressió dels valors democràtics: el vot dels ciutadans. Els escocesos ja són un subjecte polític amb el qual cal comptar i disposen d'un mecanisme, el referèndum d'autodeterminació, per tal de fer escoltar la seva veu i defensar els seus interessos dins o fora del Regne Unit. David Cameron en surt reforçat perquè no tan sols no ha impedit la celebració del referèndum, sinó que el va començar a guanyar el dia que acordà amb Alex Salmond celebrar-lo. Ara haurà de complir la promesa feta durant la campanya electoral de dotar de més poders Escòcia, la qual cosa derivarà en una remodelació del Regne Unit en un sentit més federal. I Cameron sap el valor de la seva victòria quan afirma: “Podria haver prohibit el referèndum però he preferit que els escocesos parlessin..., [perquè] sóc un demòcrata.” Una aposta arriscada per al Regne Unit i per al futur polític del primer ministre britànic, però, sens dubte, una aposta exemplar que li ha donat bons resultats: els escocesos han parlat i han manifestat que “volen continuar junts” amb les altres tres nacions del Regne Unit.

Que lluny que queda la clarividència política de Cameron davant la irresponsable actitud de Mariano Rajoy, que afirmava que un referèndum com l'escocès (o el català arribat el cas) era “un torpede en la línia de flotació de la integració europea, [perquè] Europa es va fer per integrar estats, no per desintegrar-los”. Contrasta, doncs, la lectura democràtica que va fer Cameron de la voluntat dels escocesos de decidir per si mateixos el futur amb la lectura prohibicionista i antidemocràtica que fa el PP (i el PSOE) de la voluntat dels ciutadans de Catalunya de poder fer el mateix. Així, allò que en el Regne Unit se soluciona mitjançant mecanismes democràtics, en el Regne d'Espanya se soluciona amb la prohibició, l'amenaça i les polítiques de la por.

El que no s'entén des dels partits espanyols és que en democràcia la qüestió essencial no és si hom vota sí o no a la independència, sinó la possibilitat de poder-ho votar. El procés escocès marca un precedent. Integració a la UE per descomptat, però fruit de la lliure decisió dels pobles que participen en aquest procés de construcció europeu. També en això s'equivoca Rajoy, perquè el referèndum d'Escòcia no és cap torpede contra la integració europea, sinó que, al contrari, consolida aquesta integració en la mesura que la fa indissociable de l'exercici de la democràcia.

El diplomàtic britànic i assessor especial de la Comissió Europea Robert Cooper distingia l'any 2000 (The post-modern state and the world order) tres nivells diferents en l'evolució dels estats, premoderns, moderns i postmoderns. Aquests darrers es caracteritzen per resoldre els conflictes polítics mitjançant la política, és a dir, el diàleg i el consens en la presa de decisions, les polítiques solidàries i la cessió de sobirania en aplicació del principi de subsidiarietat –allò que pot resoldre l'administració més pròxima als ciutadans no cal que es resolgui en instàncies superiors–, que són les bases de la construcció europea (Tractat de Maastricht, febrer de 1992). Per contra, els estats moderns basen la resolució dels conflictes en l'ús de la força militar o en l'amenaça i la por, i agreugen així els conflictes i n'impedeixen la resolució.

En l'argumentació de Cooper, Cameron hauria actuat d'acord amb els postulats de la postmodernitat, mentre que Rajoy seguiria ancorat en els d'una modernitat que mira al passat i nega el futur. L'amenaça i la por potser dificultaran trobar una sortida al repte plantejat pels ciutadans de Catalunya que reclamen el dret a decidir, però no el resoldran. Faran segurament el camí més llarg i més difícil, però difícilment podran impedir que una majoria de ciutadans renunciï a les seves aspiracions democràtiques, perquè és una pugna entre el passat i el futur.

Diuen que Brussel·les i els mercats (alça en les borses i en els índexs de referència) han reaccionat positivament al no dels escocesos. S'oblida, però, que aquest no –o en el cas que hagués guanyat el sí– és fruit de la lliure expressió dels ciutadans d'Escòcia en un referèndum d'autodeterminació. I tornem de nou al quid de la qüestió: el reconeixement dels escocesos com a subjecte polític i el dret a decidir el seu futur. No cal donar-hi més voltes, el suposat xoc de trens entre l'estat de dret i l'exercici de la democràcia és fals. La solució dels conflictes polítics no és una qüestió jurídica, sinó política. El veritable xoc de trens es dóna entre aquells que volen aplicar els principis democràtics per solucionar els conflictes i aquells que es neguen a utilitzar aquests principis. En suma, entre democràcia i por de la llibertat.

Darrera actualització ( Dissabte, 20 de setembre del 2014 02:00 )