El Punt Avui

VICENÇ VILLATORO ESCRIPTOR

“Anar-se'n és revoltar-se”

20/09/14 02:00 BARCELONA - VALÈRIA GAILLARD
Canals relacionats
La immigració andalusa a Catalunya als anys 50 no s'entén sense la guerra

És un llibre sobre la història de l'avi, però el motor és el pare. Per ell, per explicar-li la seva història familiar, Vicenç Villatoro va deixar la feina i es va posar a investigar sobre el passat, sobre la Guerra Civil, sobre les presons de Franco, sobre la gana i l'exili. La pregunta clau que es va fer: Per què va marxar el meu avi amb 60 anys de Castro del Río, a Andalusia, per anar a raure a Terrassa? Un home que se'n va (Proa) és la narració en primera persona d'aquesta enquesta, però també una reflexió sobre la immigració i els seus motius.

D'on surt l'afany per descobrir la història del seu avi?
Volia saber per què se'n va anar de la seva ciutat amb seixanta anys, per què no el van matar tot i estar condemnat a mort, per què el van indultar. Creia que en algun lloc havia de trobar una resposta explícita i vaig fer una recerca buscant els detalls, però només he trobat respostes laterals. Sóc aquí perquè ell se'n va anar i, per tant, també hi ha la pregunta pel qui sóc.
Com descriuria Vicente Villatoro Porcel, l'avi?
És un home comú atropellat per la història. Hi ha gent que està al volant, i d'altra que està al mig del camí i li passen per sobre. No és passiu, sinó que està al mig per la seva curiositat i les seves conviccions. És un sastre i pertany a unes classes mitjanes en una ciutat on n'hi ha poques, un home de progrés, probablement maçó... Després té el vici de ser al mig, de veure què passarà i l'acaben empresonant.
Tot sovint afirma que se sent identificat en el sentiment de veure que al seu voltant tot s'esfondra.
Fa set anys que, per raons personals de veure qui sóc i també col·lectives per veure què està passant al món, vaig començar aquest llibre. Suposo que ho vaig fer perquè començo a acostar-me a l'edat en què el meu avi va marxar, als seixanta anys. Em plantejo si jo marxaria. Aquí no hi ha una guerra, però: estic plenament còmode? A estones. Llavors hi ha aquest joc de miralls amb el meu pare pel mig que fa de contrapunt. També suposa un repte literari: com narrar una cosa que és veritat.
Un dels temes o respostes que apareix en el llibre és la importància del llegat, com la nostra vida es projecta en la dels nostres fills.
Una de les intuïcions del llibre –que no conclusió– és aquesta: no ens expliquem sense saber d'on venim, i la immigració sol ser una revolta contra el propi destí, i no només econòmica. Rere la immigració sempre hi ha un somni, una esperança de llibertat i anonimat, de recomençament. L'altra intuïció: la immigració andalusa dels anys 50 a Catalunya no s'entén sense la guerra. S'ha de veure la suma de la revolució i la repressió, una societat que s'ha tensat, on tothom té morts i deutes, i es troba a la cua del pa amb qui va delatar el seu oncle. També hi ha el pes de les imatges, la voluntat per part d'una generació de no trametre la pròpia experiència com a vacuna perquè no la repeteixin els fills.
En la visita a Ellis Island parla dels noms i cognoms, de les històries que s'amaguen rere els “homes que se'n van”.
Ja siguin els immigrants sicilians als Estats Units o els andalusos a Catalunya, el fenomen és el mateix: Una persona té la sensació en un moment de la seva vida que ha estat sortejat i li diuen: “Vostè serà tota la vida de la working class.” L'estructura social fa que les nostres vides tinguin un destí i moltes persones diuen: “Vull que em tornin a sortejar”, i se'n van a Nova York. Les classes, la societat et va encotillant i marxar és una manera de trencar cotilles.
Ha sigut mai emigrant, vostè?
Sempre havia pensat que hauria estat bé marxar cinc anys de corresponsal en algun lloc, però no ho he fet mai. Ara podria dir que se m'ha passat l'arròs, però el meu avi va marxar als 60! De fet, no ho he necessitat mai. En tot cas, sempre he cregut que no només hi ha motius econòmics a l'hora d'emigrar, sinó de somnis. Avui dia, que veiem tants joves marxar a treballar a l'estranger, no és el mateix perquè no es tracta de la mateixa ruptura que suposava marxar aleshores, i ja no diguem al segle XIX.
La història de Castro del Río, protagonista a l'ombra del llibre, no deixa de ser curiosa.
L'anarquisme català hi tenia un vincle molt directe. Van fer aquesta experiència en la qual el meu avi participa d'abolir els diners. Creen un fons comú en què cadascú hi demana el que necessita i hi aporta el que té. No sempre voluntàriament, tot s'ha de dir. Però a fora havien de comprar amb diners i el meu avi acaba jutjat en bona part per haver participat en un assalt en un banc i emportar-se setanta mil pessetes del Banesto de Castro. Castro ara té uns deu mil habitants i tenen un vincle molt estret amb Terrassa.
Quina relació hi manté?
Jo no hi viuria mai perquè em sento molt d'aquí, però no puc negar que no m'és aliè ni estranger, no és un territori neutral.
Comenta en un moment determinat del llibre que quan hi va li pregunten pel procés sobiranista.
El llibre no va d'això, ni de la integració dels andalusos a Catalunya. Personalment, no em produeix cap tensió en aquest sentit una possible independència perquè avui dia les fronteres, a Europa, són molt poc dramàtiques, les passes i ni te n'adones. No crec que canviés per a res el món de les relacions humanes que s'han creat.
Darrera actualització ( Dissabte, 20 de setembre del 2014 02:00 )