Populismes i nacionalismes

La Vanguardia en català | 20/09/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


El Regne Unit no es va trencar. Europa respira. Els mercats ho celebren, pugen les borses, baixa la prima de risc i els clàssics aplaudeixen que no es moguin les fronteres. Gran dia per a l'ortodòxia. Suposo que els membres del Govern espanyol van entrar ahir al Consell de Ministres amb una altra cara: Escòcia no és Catalunya, però la victòria del sí hauria obert portes que cap d'ells no hauria sabut com tancar. Tot i això, La Vanguardia escrivia una sentència de portada: "Res no serà igual a Escòcia". I no ho serà. Queda clar que gairebé la meitat de la població vol la independència, encara que hagi perdut aquest dijous. Vindran tensions per les competències a transferir, hi haurà una autonomia arrencada. Però ja m'agradaria que, mirant a Catalunya, poguéssim dir el que va dir Salmond: que a Escòcia hi haurà pau territorial durant una generació. A això aspirava l'Estatut que van ribotejar a Madrid, ho recordeu?

Passat l'huracà escocès, s'imposen un parell de reflexions. La primera, vàlida per a consum intern, sobre l'evolució del vot. Quan Cameron va acceptar el repte de Salmond i hi va respondre amb l'envit del referèndum, només el 25% dels escocesos eren partidaris de la independència. Al final, aquest percentatge gairebé es va duplicar. Les enquestes diuen que a Catalunya està passant una cosa semblant. Si el sobiranisme avança i augmenta el seu suport social, algú haurà de plantejar per què; de qui és l'encert en els missatges, però també de qui és l'error. I en aquest sentit, els més poderosos aconseguiran frenar el procés, anul·lar la llei de Consultes, parar la consulta mateixa, però no canviaran el sentiment social. És el que s'ha escrit tantes vegades aquí: les solucions legals arreglen un dia; la història necessita una altra imaginació.

La segona reflexió té més pes: si és cert que Escòcia ha servit per despertar els nacionalismes que amenacen la unitat d'altres països europeus, alguna cosa està passant als fonaments de la societat. Sumeu-ho a l'altre fenomen que es registra a la major part del continent: l'auge dels partits que algú ha convingut a anomenar populistes, d'extrema dreta a la majoria de la Unió i d'esquerra radical a Espanya.

Populisme i nacionalisme són els dos fenòmens nous en la crònica d'Europa, i creixen silenciosament. I s'ajunten, perquè a Escòcia hi va haver molt vot tipus Podem, igual que n'hi ha a la base votant d'Esquerra i de la CUP. Són fruit de la crisi econòmica? En alguns casos, sí. En d'altres, és una forma de protesta contra el sistema, contra la casta, contra els abusos i la llunyania del poder. I són, sens dubte, la desembocadura del malestar d'amplíssimes capes de la societat. Fins ara el sistema ha demostrat fortalesa per digerir-los. Però, si ningú no inventa idees potents per fer-los front, prometen grans sobresalts. Els pomposos consells europeus hi haurien de dedicar algun pensament, mentre ordenen els bancs i el cultiu de la remolatxa. Ho haurien de fer, perquè hi ha símptomes que la història es comença a reescriure. I, en gran part, des del nostre país.