Cal frenar l'estupidesa

L'únic dret a decidir el tenen els adolescents i en l'àmbit de casa seva i la família

La Vanguardia en català | 20/09/2014 - 00:00h


Gregorio Morán


Estem ficats en una espiral d'estupidesa; com un concurs per veure qui la diu o la fa més grossa. Jo crec que des dels temps del còlera no havia sentit, i molt menys llegit, la quantitat d'estupideses de les quals m'assabento cada dia. I quan estem en aquest tipus de competicions a mi em recorden una de les activitats, llavors denominades "populars", perquè ningú encara no tenia el desvergonyiment d'anomenar-les "tradicions culturals", com ara succeeix amb el pobre toro de la Vega, o els embolats mediterranis o els trabucaires disfressats, exemples inseparables pel que sembla de costums centenaris. D'inveterat arrelament castís com tirar una cabra des del campanar de l'església, fer córrer a pedrades liberals i jueus, o cremar bruixes. Actes aprovats amb benevolència pels mantenidors de la tradició, enemics del que és forà i modernista.

No, res d'aquestes sofisticacions. Jo m'estic referint a una competició que no podia faltar en els festejos de barris i pobles. La cursa de sacs. A les generacions formades en l'electrònica probablement no els dirà res. Consistia en una cursa de nois amb les cames embotides en sacs d'espart, i a riure molt contemplant com queien matusserament en l'afany d'arribar a la meta. Aquesta barreja de simplicitat mental i crueltat gratuïta sempre em va cridar l'atenció, fins i tot de nen. Per què no feien la cursa de sacs l'alcalde i el conjunt de regidors, almenys perquè provoquessin amb les rialles populars una compensació per als diners que cisaven durant l'any? Quan el paper crític dels diaris ha desaparegut, el ressentiment social adquireix caràcters insòlits. L'estupidesa es torna ridícula.

Jo vaig assistir a una escena en un restaurant de Manresa, en què una senyora va exigir al cambrer "una carta" en castellà, i com que no la tenien -ni falta que els feia aquesta despesa per a la parròquia, ja que davant qualsevol excepció com aquella hi havia l'amabilitat i predisposició del cambrer-. Doncs, no, la dama, empipada, que mai no havia estat ni a Manresa ni en cap lloc de Catalunya -jo ho he escrit amb ñ, però vostès ho llegiran per obligació amb ny sigui en català o castellà-, aquesta senyora, dic, va apel·lar als seus drets constitucionals -Constitució, que per cert no havia votat per menyspreu a la democràcia en general- per proveir-se d'una impossible "carta" en castellà, o del llibre de reclamacions. Com que es tractava d'un familiar la cosa es va acabar dient-li que es deixés de collonades, que atengués al cambrer o a qualsevol de nosaltres, i que si no fes dejuni. Aquesta estupidesa, que té molt poc a veure amb la política i molt amb la psiquiatria, encara que als ximples bojos els agradi molt dir el contrari, va significar una ruptura familiar de conseqüències irreparables.

Una cosa similar en la seva simplicitat em va passar amb l'article de la setmana passada, en què em referia a Raoul Villain, assassí del líder socialista francès Jean Jaurès. Un amic, viatjat i aguerrit, em preguntava on caram deia jo que havien ajusticiat l'assassí de Jaurès. "En Ibiza", vaig respondre. "No és aquest el lloc que apareix al teu article", em va replicar. Com que fins ara no solia rellegir els articles després de publicats -un narcisisme que ronda el sadomasoquisme- vaig trobar una cosa que jo no havia escrit: "Eivissa". El detall voreja el surrealisme no només per l'obvietat que a tot Espanya i a mig món "Ibiza es Ibiza", inconfusiblement, sinó que a més es tractava d'una execució ocorreguda el setembre del 1936, quan els talibans de les llengües encara no havien nascut i tot Espanya iniciava una guerra atroç. És que potser un no té el dret obvi que no li toquin l'article per gràcia que un presumpte corrector cregui en els Països Catalans, la qual cosa a mi i als lectors ens importa tant com si creu en la Verge del Perpetu Socors, patrona dels Redemptoristes?

La germandat entre estupidesa i frivolitat és un d'aquests components que marquen el moment que vivim. Sí, hi va haver èpoques en què el més important del món periodístic hispà es concentrava en la recerca de metàfores que evitessin anomenar les coses pel seu nom -recordin que l'oasi català, avui tan escarnit, no afectava tant la societat catalana com la seva premsa, encantada d'haver-se conegut i que formaven una pinya, o això creien, entorn dels mateixos interessos i benevolències-. Res a veure amb l'estil agressiu dels mitjans de comunicació de la capital. La veritat és que el pa va sortir fet unes hòsties, però encara és el dia que ningú no es dóna per al·ludit.

Els calius d'aquella foguera de les vanitats alimentada per la Generalitat es mantenen fins avui. N'hi va haver prou amb un article a l'abril de Javier Pérez Andújar, català del Poblenou, notable escriptor i impossible enemic de ningú, per desgana d'enfadar-se, va bastar dic una crítica seva a l'al·lucinant contuberni dels sindicats més corruptes d'Espanya, en tancada competència amb els andalusos i els asturians, els líders dels quals van aprovar la unió estratègica! amb Òmnium Cultural, el nucli viu i enfortit del racisme i el reaccionarisme a Catalunya. N'hi va haver prou amb aquesta singularitat perquè sortissin els Tertulians Inquisidors a denunciar-lo per "antic". Convé recordar, perquè ningú no sol fer-ho, que va ser necessari que el Círculo de Bellas Artes de Madrid concedís la medalla a Raimon, perquè uns dies més tard els de l'Òmnium li atorguessin el premi de les Lletres. Havien tingut 40 anys per fer-ho, però era roig no convers, valencià, i internacionalista, i no hi ha ningú més venjatiu que els conversos de "casa bona".

Pérez Andújar ha repetit fortuna ara amb una peça literària d'altura sobre l'última kermesse heroica de l'11 de setembre -"El parc temàtic del sobiranisme" (El País, 12 de setembre)-, procuro no imaginar-me els insults dels milhomes patriòtics de l'entrepà, tan semblants ai als autobusos d'altres temps pagats amb fons públics

amb destinació a la plaça d'Orient, i de passada aprofitar per a una visita al Madrid castís. Perquè l'estupidesa ens ha fet perdre el sentit de la mesura. Veterans columnistes afegint al final dels seus textos un frase: anirien a la manifestació. Com si fos necessari exhibir el patriotisme. Una cosa que no recordava des dels temps del còlera.

Costa molt creure que entre tanta ploma de gall dindi i tanta llengua tertuliana només dos testimonis hagin gosat descriure aquesta fantasmagoria de les "pubilles de blanc organdí" amb "urnetes" simbòliques i fons de banderes que evocaven fastos simbòlics de règims per oblidar o papes per avergonyir-se. O es tractava de tenir present el Congrés Eucarístic Internacional del 1952 a Barcelona? Sigui com sigui, només dos cronistes, entre una faramalla de confrares acollonits, van tenir el valor de posar en sordina la variant més perillosa de l'estupidesa: el contagi de masses, que tant va ensorrar Elias Canetti. L'impressionant relat de Pérez Andújar i la brillant crònica de Guillén Martínez, també a El País, sobre el que ell qualifica d'"exhibició nord-coreana" (cito de memòria), són vacunes contra la intemperància i atorguen una certa esperança que encara hi ha gent capaç de dir el que els altres es neguen a veure o a explicar.

L'únic dret a decidir el tenen els adolescents i en l'àmbit de casa seva i la família. Només ells poden decidir què carall faran amb les seves vides. Els altres tenim el dret a la protesta, a la revolta, a l'abstenció, al silenci, al fet que no t'humiliïn. La política no és un partit de futbol com l'amic Manolo Vázquez Montalbán va creure que entreveia en moments molt poc feliços per a la veritat. Jo em quedo amb aquelles dues coses per les quals segons Max Aub valia la pena lluitar: la justícia i el bon castellà. N'hi hauria prou amb recordar quina va ser la seva trajectòria per entendre la dificultat, per temeràries, d'unes ambicions tan grans. Si almenys hagués fundat un banc...!