El Punt Avui

Les fronteres ballen

Gairebé la meitat dels estats europeus tenen menys de cent anys

Una trentena de nous països han sorgit al món des del 1990

Crimea ha marxat aquest any d'Ucraïna i va ser independent cinc dies abans de celebrar un referèndum per integrar-se a Rússia

Noruega es va alliberar de Suècia a través d'una consulta

20/09/14 02:00 BARCELONA - MARTA MONEDERO
gràfic. Nous estats
Montenegro i Kosovasón dues fórmules recents cap a l'estat propi que han portat cua al Vell Continent
El declivi soviètic i lacaiguda del mur de Berlín tracen a finals del segle XX una nova fesomia europea

Néixer, créixer, canviar i evolucionar. Ho fem les persones i, també, els estats. Només ens cal fer un cop d'ull als mapes per detectar-hi com el traç de les fronteres no és igual avui que abans de la Guerra del 14, durant el domini dels grans imperis. A principis del segle passat, a Europa hi ha una vintena d'estats i, després de la Primera Guerra Mundial, en sorgeixen sis més (Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i el trio del Bàltic: Estònia, Letònia i Lituània). L'imperi Austrohongarès es divideix, neix Finlàndia i el 1922 es crea la República d'Irlanda deixant Irlanda del Nord sota la sobirania britànica.

Aquella va ser una època de gran efervescència estatal en què l'estudi de l'atles fa desmitificar la creença que les fronteres no es mouen. La geografia política és mòbil fins al punt que, avui, els estats europeus són el doble que cent anys enrere. Les fronteres ballen, són heterogènies, vives i flexibles. Les fronteres ballen, sí. I ho fan per moltes raons. Podria semblar que els conflictes bèl·lics han estat la causa principal del sorgiment d'estats i en alguns casos és així, però altres processos són més complicats. En les últimes dècades, el pas previ a la creació d'un estat sovint ha estat una declaració unilateral d'independència i, en algunes ocasions, hi ha hagut un referèndum abans de la proclamació sobiranista. Així doncs, els límits s'han anat delimitant al gust de les nacions.

Però retrocedim un moment fins al 1945. Un cop acaba la Segona Guerra Mundial, les potències victorioses fixen les noves marques, que en algun instant podien haver semblat immutables. Som a l'època de la redefinició dels límits de Polònia i la divisió d'Alemanya en dos estats. De tota manera, fins i tot aleshores, aquells estats que eren dins dels grans blocs (l'occidental i el de l'Est) tenien fronteres permeables. Els ciutadans de les dues bandes es podien relacionar entre ells i trenar una comunitat d'interessos supraestatals, bé sota el paraigua del socialisme i el comunisme, bé sota l'ideari liberal i capitalista. És també al 1945 quan neixen les Nacions Unides amb 51 estats, mentre que actualment en són 193. Que no són pocs! Però fins i tot sense l'aval de l'ONU hi ha ben bé una desena d'estats que tenen avui més o menys acceptació internacional. Per exemple, Kosova, als Balcans, que després de patir una cruenta guerra interètnica que va forçar la intervenció de l'OTAN, va acabar proclamant la independència unilateralment l'any 2008 i va assolir el reconeixement de prop d'un centenar d'estats, entre els quals 22 dels 27 que en aquell moment formaven la Unió Europea. Espanya –no podia ser d'altra manera– no va reconèixer la sobirania kosovar.

El polvorí caucàsic

Per contra, hi ha estats que tenen un reconeixement internacional escadusser, com el nord de Xipre (només l'avala Turquia), i els casos d'Abkhàzia i Ossètia del Sud, dos territoris del Caucas que van proclamar la independència de Geòrgia el 1992, un any després de la caiguda de la Unió Soviètica, sense que cap estat els reconegués fins al 2008. Una guerra entre Geòrgia i aquestes dues regions prorusses va propiciar la intervenció de Moscou, que va decantar la balança en favor de les zones revoltades. Rússia, amb interessos geoestratègics evidents, Nicaragua, Veneçuela i els arxipèlags de Nauru i Tuvalu (a l'oceà Pacífic) en van reconèixer la independència, mentre que la resta del món continua considerant Abkhàzia i Ossètia del Sud com a georgianes.

Evidentment, el daltabaix soviètic i la caiguda del mur de Berlín van perfilar una nova fesomia amb el sorgiment de nous estats a la zona central i de l'Est d'Europa com la separació de Txecoslovàquia en Txèquia i Eslovàquia amb un divorci de Vellut, d'una banda; i la independència de les repúbliques iugoslaves com Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia (la més sagnant de totes), que el 1991 havia declarat la sobirania i un any més tard celebrava un referèndum d'autodeterminació, el resultat del qual no va ser acceptat per Belgrad. Bòsnia va viure llavors una de les pitjors matances en sòl europeu des de la Segona Guerra Mundial.

Fruit del declivi de l'imperi soviètic es creen també nous estats fronterers amb la Federació Russa: Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, Kazakhstan i, novament, les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) que ja s'havien definit el 1918. Tots, amb l'excepció de Geòrgia, van fer declaracions de sobirania.

Potser sobta d'entrada, però gairebé la meitat dels estats europeus tenen menys de cent anys. I no només això. Des del referèndum del 1905 que va permetre a Noruega alliberar-se del control de Suècia, al món s'han creat una trentena de nous estats i s'han celebrat consultes d'autodeterminació amb resultats diversos. Entre les més recents, hi ha la del 1999 a Timor Oriental, una excolònia portuguesa que es va independitzar el 1975 (després de la Revolució dels Clavells). Malauradament, el nou estat duraria només nou dies perquè va ser envaït i ocupat per Indonèsia. Després de dues dècades d'enfrontaments interns i més de 100.000 morts, les Nacions Unides van supervisar-hi una consulta i es va obtenir la separació d'Indonèsia el 2002 amb un 78% de vots a favor. Amb tot, la inestabilitat política i social continuaria fins al 2012.

A la porta de la Unió Europea

Cal remarcar dues fórmules cap a l'estat propi que han portat cua a l'Europa del segle XXI: el cas ja comentat de Kosova, l'estat més jove del continent; i el referèndum de Montenegro, que en principi va decidir quedar-se unit a Sèrbia després de la desintegració dels Balcans. És el 2003 quan la República Federal de Iugoslàvia passa a dir-se Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro. Però el nou estatus no acaba de convèncer les aspiracions montenegrines, que acaben apel·lant a un article de la Constitució i forcen un plebiscit el maig del 2006. La independència s'aprova amb el 55% dels vots i, dues setmanes més tard, el Parlament de Montenegro proclama el nou estat.

A més, la Unió Europea ha atorgat a aquest país l'estatus de candidat a l'adhesió. Cal anotar que Montenegro havia perdut la independència noranta anys abans, a finals de la Gran Guerra, quan l'havia engolit Iugoslàvia. Algú encara dubta de la mobilitat de les fronteres?

L'any de Crimea

El cas de Crimea mereix un capítol a part. El seu Parlament va aprovar el 17 de març d'aquest 2014 una resolució en què declarava la independència respecte d'Ucraïna i demanava l'annexió a Rússia. Es tractava d'un pas formal efectuat després d'un referèndum amb un resultat aclaparador: el 96,7% de votants s'havien manifestat a favor de pertànyer a Rússia. Així doncs, Crimea es va proclamar independent i va ser-ho durant cinc dies delimitant un territori que abraça aquesta península banyada pel mar Negre, inclosa la ciutat portuària de Sebastòpol. Revertint el que va descriure com un error històric comès per la Unió Soviètica, el president rus, Vladímir Putin, va promulgar el 21 de març la llei que incorporava Crimea i el districte de Sebastòpol a Rússia, ignorant sense manies les condemnes internacionals.

De fet, últimament assistim a una involució, de signe estatal, capitanejada pel govern rus i argumentada amb la idea que es tracta d'espais on els russos hi són majoria. Aquests anhels imperialistes no sols es detecten amb Crimea. Com hem explicat, també afecten Abkhàzia i Ossètia de Sud (integrades de facto per Moscou) i Transnístria, una regió de l'est de Moldàvia clarament prorussa que el 2006 va celebrar un referèndum per decidir si volia abandonar Moldàvia i associar-se amb la Federació Russa. La proposta va rebre un 97,2% dels vots però no va ser reconeguda per Moldàvia ni per la comunitat internacional.

En l'òrbita africana, algunes declaracions de sobirania tampoc no han aconseguit els objectius de reconeixement que pretenien. Per exemple, l'Organització d'Estats Africans reclama l'africanitat de les Illes Chagos i Santa Helena (Regne Unit), les illes Canàries, Ceuta i Melilla (Espanya), les illes Açores i Madeira (Portugal) i les illes Reunió i Mayotte (França).

Els mapes es mouen i potser, com en el cas d'Escòcia, el nou límit no s'aconsegueix fàcilment. Però que les fronteres ballen és un dels signes dels temps, per molt que alguns s'entestin a no voler-ho entendre.

Sudan del Sud, en construcció
El país més jove del món, el Sudan del Sud, assolia la independència el 9 de juliol del 2011 després de celebrar un referèndum en què més del 98% de participants hi van votar a favor, un percentatge molt superior al llindar mínim pactat amb el govern del Sudan (60%) perquè la consulta fos vàlida. Però ser independent no significa que tot s'arregli de la nit al dia. Tres anys després, el Sudan del Sud és encara un estat en construcció, amb una falta d'infraestructures històrica i que viu una greu crisi humanitària.
Darrera actualització ( Dissabte, 20 de setembre del 2014 02:00 )