Ara, la política

En odiosa comparativa, el mateix dia que Escòcia posava les urnes, Espanya reunia els fiscals

La Vanguardia en català | 20/09/2014 - 00:00h


Pilar Rahola


Ho va dir el president Mas en la seva notable entrevista amb Josep Cuní: "No és la llei, és la política", i va retreure aquesta tendència a crear un pensament únic sobre la consulta, amb la llei com a martell d'heretges, per impedir que flueixi l'exercici polític. "Què significa això de la llei com excusa per no resoldre un conflicte territorial?", es va preguntar diverses vegades a la manera retòrica, perquè és evident que coneix la resposta, i va recordar un principi fonamental de la democràcia: que les lleis, si no serveixen, estan per canviar-les. Va abundar, doncs, en la necessitat de resoldre els conflictes en lloc de parapetar-se en frontons blindats que ni els resolen ni els amaguen. En aquesta tessitura, la comparativa amb Escòcia era oportuna i desgraciadament exemplar, perquè la Gran Bretanya també podia haver apel·lat a la llei per negar el referèndum d'Escòcia, i en canvi va cedir el mandat legal per poder convocar-lo. Ho ha dit Cameron en un discurs de categoria que hauria de ser d'obligada lectura als voltants de la Moncloa: "Volia mantenir unida la Gran Bretanya, però abans que res sóc demòcrata". I així, en odiosa comparativa, el mateix dia que Escòcia posava les urnes, Espanya reunia els fiscals. És a dir, Cameron feia política, i Rajoy practicava l'autarquia.

Amb tot, quant temps pot durar el no permanent a la política? Perquè això de Catalunya ha arribat per quedar-se, les majories socials a favor de la consulta són ingents, les parlamentàries són aclaparadores, la llei catalana ha estat àmpliament refrendada i el repte està plantejat en tota la seva dimensió. I quan una idea-força recorre l'espina dorsal d'una societat complexa i arrela amb tota la seva intensitat, o la política troba els camins per gestionar-la, o esclaten les costures.

Sens dubte que el Govern, i els corifeus de l'oposició, que van de la maneta, poden mantenir el "no passaran"; però aquest capteniment es pot imposar per la força en dictadura, però difícilment s'aguanta en democràcia. O cal recordar la precisa expressió del famós governador de Nova York Alfred Emanuel Smith: "Tots els mals de la democràcia poden curar-se amb més democràcia?" És a dir, amb més política.

Rajoy i Pedro Sánchez i companyia saben -o haurien de saber- que la llei és el resultat de la política, mai la seva negació, i que no serveix com a excusa per frenar les decisions urgents. A tot estirar, permet guanyar temps, encara que acostuma a empitjorar els problemes. Què són les lleis, si no el resultat de la gestió de la res publica? I si es planteja un conflicte de pes que afecta una nació mil·lenària, avalat per una majoria ingent de ciutadans, la reacció de l'Estat pot ser múltiple, però mai no pot ser el blindatge, la barricada i la inacció, perquè la tècnica de l'estruç mai no resol els problemes dels qui els han de gestionar, només els deixa amb el culet a l'aire.