Intervenció màxima

20/12/14 02:00 VICENT SANCHIS
Porrata
A Espanya el poder executiu es rifa del legislatiu i es moca en el judicial
Altres articles de l'autor

Una de les crítiques més idiotes i superficials que el progressisme sincer o analfabet fa al govern de Mariano Rajoy defineix el seu govern com a “neoliberal”. Hi ha gent que va aprendre nocions de liberalisme al pati de l'escola nacional en els anys seixanta. Si Rajoy és “neoliberal” o alguna cosa que s'hi assembli, Felipe González era socialista. En realitat, des de les corts de Cadis i la Pepa fins a les corts actuals i la Constitució que patim hi ha hagut una línia que no s'ha trencat mai. És la que determina l'intervencionisme de l'Estat en els afers públics i privats. Hi ha algú que pugui afirmar que la llei de seguretat pública que ha aprovat el Congrés a instància del ministre Jorge Fernández Díaz té algun bri de liberalisme? Quan els poders públics volen controlar la distància que hi ha d'haver entre els manifestants i la cambra dels seus representants la intervenció de l'Estat es fa asfixiant.

A Espanya els poders públics sempre han pretès controlar-ho tot. N'hi ha que diuen que José María Aznar va “liberalitzar” i “privatitzar” els grans monopolis i les grans empreses públiques. Potser per això César Alierta encara presideix Telefónica. Potser per això també Telefónica es va vendre Antena 3 a José Manuel Lara, que es va quedar La Razón per festejar i alegrar la vida al mateix Aznar. Potser per això, igualment, Francisco González governa de fa anys el BBVA. Quan ell procedia del parent pobre de la fusió. De la A d'Argentaria. Com pot ser “neoliberal” cap política a Espanya si el liberalisme ha estat un pecat que va morir en mans de la monarquia intervencionista? Columnistes i analistes espavilats han explicat la darrera aventura “liberal” del govern de Rajoy: el tancament de Google News a Espanya en aplicació d'una llei que reivindica la propietat intel·lectual però que en realitat defensa la magna propietat de l'Estat. El seu dret a intervenir-ho tot.

TOt això explica i justifica la dimissió del fiscal general de l'Estat. Eduardo Torres-Dulce acaba d'anunciar que abandona el càrrec per “motius personals”. Els “motius personals” a Espanya volen dir “ordres de la superioritat”. A Madrid feia un mes que la premsa li havia cantat el requiescat in pace. L'exfiscal general havia anat acumulant indignacions governamentals. Els ministres de Mariano Rajoy l'acusaven d'haver-se excedit en tots els grills de la trama Gürtel. Els fiscals territorials han permès que els jutges més agosarats hagin amargat la vida als dirigents del Partit Popular involucrats en les trampes de la banda del Bigotes. Eduardo Torres-Dulce encara havia anat més enllà. Es va indignar quan Alícia Sánchez-Camacho va proclamar que ja tenia llesta la querella contra Artur Mas, condemnat a les penes de l'infern judicial arran de la consulta del 9-N. No va acatar l'informe que li va passar el govern de l'Estat, que pretenia jutjar el president de la Generalitat per “sedició”. El fiscal general va acabar forçant la querella dels seus subordinats del Tribunal Superior de Justícia contra Artur Mas, però no ho va fer ni amb la celeritat ni amb l'entusiasme que haurien satisfet Rajoy.

N'hi ha que diuen que, en realitat, més que la defensa de la divisió de poders el que sura a Espanya és la defensa d'interessos corporativistes. Seculars. Eduard Torre-Dulce és fill de magistrat del Tribunal Suprem i nebot de president del Tribunal d'Ordre Públic franquista. És possible. És possible que Torres-Dulce s'hagi enfrontat a Mariano Rajoy, no per salvar l'autonomia de la fiscalia, sinó per reivindicar l'orgull de la raça judicial. En tot cas, pel camí ha deixat el càrrec. I això vol dir que els informes de totes les instàncies internacionals que afirmen que a Espanya la divisió de poders és exactament africana tenen raó. No debades tampoc la impressió que tenen els espanyols sobre la qualitat de la seva justícia és ínfima. A Espanya el poder executiu està per sobre del legislatiu sempre que ho permetin majories absolutes, que és sovint, i es moca en el judicial. Si això és “neoliberalisme”, que baixi el Déu absolut i que ho vegi.

Darrera actualització ( Dissabte, 20 de desembre del 2014 02:00 )