OPINIÓ
MILITANT DE POBLE LLIURE - 21 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Sindicalisme republicà

XAVIER OCA - MILITANT DE POBLE LLIURE
“En els dar­rers mesos, milers de tre­ba­lla­dors d’aquest país hem entès que ens cal un sin­di­cat com­ba­tiu que reclami la cons­trucció d’una República sobi­rana, igua­litària i democràtica

Des dels ini­cis de l’ano­me­nat procéss’ha par­lat molt de dos con­cep­tes: “cons­truir estruc­tu­res d’estat” i “eixam­plar la base”. Malau­ra­da­ment, aquests dis­cur­sos s’han vist a vol­tes con­tra­dits per la praxi política, com per exem­ple quan el govern de Mas es dedi­cava a trin­xar a cop de tiso­ra­des i pri­va­tit­za­ci­ons el sis­tema públic de salut i l’uni­ver­si­tari, o quan part de la direcció d’ERC ha uti­lit­zat l’excusa del “no en som prou” per defen­sar una estratègia des­mo­bi­lit­za­dora, sabent de sobres que el crei­xe­ment de l’inde­pen­den­tisme tan sols ha vin­gut i pot venir per la via de posar en evidència el con­flicte polític entre un estat auto­ri­tari i oligàrquic i un poble que reclama justícia social i lli­ber­tats.

Perquè, mal­grat el que se’ns vul­gui fer creure, les coses tenen el seu sig­ni­fi­cat; i “cons­truir estruc­tu­res d’estat” vol dir dotar-se dels ele­ments (econòmics, soci­als, de repre­sen­ta­ti­vi­tat política, democràtica, admi­nis­tra­tius, etc.) neces­sa­ris per fer valer la sobi­ra­nia popu­lar enfront dels poders polítics i econòmics que ens la neguen. Alhora, “eixam­plar la base” tan sols és pos­si­ble demos­trant tant en el dis­curs com en les pra­xis de govern que la República és un pro­jecte a favor de la majo­ria, un pro­jecte de justícia i pro­tecció social, en con­tra­po­sició al pro­jecte de les cas­tes extrac­ti­ves que repre­senta la monar­quia espa­nyola.

Cons­truir una banca pròpia, afa­vo­rir el coo­pe­ra­ti­visme, les xar­xes de peti­tes empre­ses i el comerç local, des­con­nec­tats dels grans grups espe­cu­la­tius i finan­cers de l’Íbex 35, crear una ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat repu­bli­cana des­con­nec­tada de l’Estat espa­nyol, esta­blir un marc català de rela­ci­ons labo­rals, fer polítiques públi­ques de sani­tat, edu­cació i habi­tatge que garan­tei­xin els prin­ci­pis d’uni­ver­sa­li­tat, qua­li­tat i equi­tat, enfor­tir les orga­nit­za­ci­ons en defensa dels drets civils, els drets soci­als i les lli­ber­tats democràtiques, etc. són exem­ples de com cons­truir república i com sumar nous sec­tors soci­als al nos­tre pro­jecte polític.

Avui, però, vol­dria fer èmfasi en una d’aques­tes estruc­tu­res que és, alhora, una via de pene­tració social: el sin­di­ca­lisme repu­blicà. A diferència del que ha pas­sat en altres naci­ons ocu­pa­des per l’Estat espa­nyol, com ara Euskal Her­ria o Galícia, on el sin­di­ca­lisme naci­o­nal i de classe ha estat tra­di­ci­o­nal­ment majo­ri­tari i una peça clau en la for­mació dels res­pec­tius movi­ments d’alli­be­ra­ment, a Cata­lu­nya, d’ençà que el PSUC i el seu món van sumar-se a allò que Xiri­nacs qua­li­ficà com a “traïció dels líders” (monar­quia, règim del 78, pac­tes de La Mon­cloa), el sin­di­ca­lisme majo­ri­tari ha estat de tall refor­mista i ha esde­vin­gut una eina més de con­so­li­dació del règim.

Tant és així que en el moment de màxima mobi­lit­zació popu­lar i màxima repressió de l’Estat, i amb unes bases d’afi­li­ats inde­pen­den­tis­tes prou nom­bro­ses, les direc­ci­ons del sin­di­ca­lisme ofi­ci­a­lista han jugat un paper entre galdós i ver­gonyós en la no defensa dels drets i lli­ber­tats del nos­tre poble. Recor­dem, per exem­ple, que, segons una enquesta pròpia de CCOO (publi­cada a la premsa), més del 40% de l’afi­li­ació es declara favo­ra­ble a la inde­pendència. De la UGT no hi ha dades exac­tes, però podríem deduir que el per­cen­tatge és simi­lar. Ara ja sabem no només que sense República no hi haurà drets soci­als i labo­rals: hem com­pro­vat que sense un sin­di­ca­lisme des­a­com­ple­xa­da­ment repu­blicà no hi haurà la necessària mobi­lit­zació popu­lar orga­nit­zada per defen­sar la República.

En els dar­rers mesos, milers de tre­ba­lla­do­res i tre­ba­lla­dors d’aquest país hem entès que ens cal un sin­di­cat que en cada lluita i rei­vin­di­cació labo­ral i social recordi i denunciï quin és el marc poli­ti­co­ad­mi­nis­tra­tiu que per­met i fomenta els abu­sos, la vul­ne­ració de drets i l’explo­tació; un sin­di­cat que defensi les àmplies capes de la classe tre­ba­lla­dora que s’han vist aban­do­na­des pel sin­di­ca­lisme de saló i els comitès de les grans empre­ses; un sin­di­cat com­ba­tiu que, en resum, reclami com a punt estratègic fona­men­tal per a la con­questa de drets labo­rals i soci­als la cons­trucció d’una República ple­na­ment sobi­rana, soci­al­ment igua­litària i radi­cal­ment democràtica.

Això explica l’impor­tant crei­xe­ment que la Inter­sin­di­cal-CSC, l’únic sin­di­cat que va con­vo­car la vaga del 8-N del 2017 i l’atu­rada del 21-D del 2018, ha tin­gut el dar­rer any, en què gai­rebé ha doblat la seva afi­li­ació. Espe­rem (i des de la modèstia fem una crida al con­junt de tre­ba­lla­do­res i tre­ba­lla­dors de dife­rents sec­tors a fer-ho rea­li­tat) que els pròxims mesos sig­ni­fi­quin la con­so­li­dació d’un sin­di­ca­lisme naci­o­nal i de classe, que en l’actual moment històric vol dir com­promès amb la cons­trucció de la República Cata­lana inde­pen­dent.