És una ironia, la independència?

 21/06/2016 01:12
()

Fa anys que Miquimoto vol ser seriós. Ara aspira a ser senador, però, anys enrere, després d’una exitosa etapa com a empresari audiovisual, es va retirar als Estats Units per especialitzar-se en relacions internacionals i resolució de conflictes. Fins i tot va fer un estudi sobre la independència d’Algèria. Faltava poc perquè esclatés el “procés”, però ell, que sempre ha estat un precursor, ja es postulava per als serveis més alts: va dir a TV3 que s’estava preparant per ser president de Catalunya. Ja no es deixa dir Miquimoto, però, per més retirs intel·lectuals que s’imposi, per més periples que vagi fent arreu del món com a reporter de la catalanitat, Miquel Calçada sempre serà el principal promotor de l’humor català contemporani, l’impulsor de la nova ironia nostrada. Calçada és el creador d’una manera de parlar, molt imitada a les ràdios i teles catalanes, que no necessita acudits per provocar somriures, que no necessita guions divertits per suscitar rialles: fa prou amb una tonada. La sonsònia dels irònics. Parlen de manera convencional, banal o circumstancial, però, como que ho fan en mode broma, figura que són divertits. Ara bé: ¿com se sap si Calçada parla de conya o seriosament? El to de veu és com l’olor corporal per a un comunicador. I el seu sempre suggereix: “Això que dic s’ha d’interpretar irònicament, no va de veres, va de conya”. Aquesta confusió entre conya i veritat descafeïna no només la credibilitat de Calçada, sinó també la d’amples sectors independentistes que, educats en l’univers bromista de Miquimoto i dels seus nombrosíssims imitadors, més que treballar per la independència sembla que hi juguin.