El bocí català

 21/06/2016 01:14 | Actualizado a 21/06/2016 01:24

Van fer un sol debat electoral, publicitat com si fos una fita extraordinària i, oh sorpresa!, es van oblidar de parlar de Catalunya. I això que havien repetit, per activa i per passiva, que el problema català era l’afer més greu d’Espanya. I ho era, de greu, però per justificar repressions i no per plantejar solucions. Però com de tot cal treure virtut i profit, l’absència del conflicte català en el debat espanyol augurava, si més no, uns dies sense estomacada als micròfons ni patacades en els mítings, amb Catalunya utilitzada com a carnassa per atreure els vots més biliosos.

Tanmateix, va durar poc, la treva, perquè l’ogre català és tan útil per espantar els nens que aviat va tornar a l’arena ibèrica, amb bombo de Manolo inclòs, i es van esgargamellar les cordes vocals dels soferts patriotes espanyols, tot cridant “por”. I va ser així com es va desencadenar la fúria flamenca de Susana, i als ravals de Ciutadans van treure pit d’herois depilats i van relatar la seva dura èpica espanyola en les terres dels infidels. El pobre Rivera es partia la cara per Espanya als carrers catalans, tant que la cabra de la Legió ja li prepara un homenatge. “Que es besi amb Agustina d’Aragó”, imaginaven els patriotes en els somnis més nacionals i eròtics. No hi ha home més valent al regne des dels temps del gran Pelai, i, a ­càrrec de la sultana del sud, emulen les grans parelles de la història, siguin Roberto Alcázar i Pedrín, o siguin Los Morancos. Deuen haver pensat en la possibilitat de fer espectacles d’estiu si la política no marxa? Perquè si això de fuetejar la pèrfida barretina dóna per a uns vots, què no donarà per a unes riallades! De fet, el PP fa molt que es riu de les reivindicacions catalanes i li va de primera.

Més enllà d’aquests territoris comanxes de sultans i pelais atiant l’heretge català, n’hi ha que també aprofiten la bèstia negra per vendre producte, encara que sigui amb millors maneres. Per exemple, hi ha els de Podem, que abans eren comunistes però s’han fet grans; eren repu­blicans, però ja no toca; exigien un referèndum per a Catalunya, però ara ho deixen en unes abraçades i així, com fraternals mimosins, obliden de nit allò que prometien sota el sol del dia. Deu ser que eren nous i ja s’han fet vells? Potser, però el que sí que sembla és que els col·legues del “Sí que es pot”, també han caigut en la temptació catalana, encara que, en lloc de fuetejar-nos, ens ensabonen. És una estratègia diferent que, si bé no xipolleja a les clavegueres de la por, cau en el mateix pecat de la mentida. Uns menteixen tot convertint Catalunya en el club de la lluita, terra de voraços depredadors d’hisendes i idiomes; els altres menteixen fent creure a les tribus índies revoltades que la quincalla és d’or. En fi, que els catalans som com els soferts porquets, que tot ho poden aprofitar de nosaltres, des del cap fins a la cua.