El Punt Avui

Catalunya, Rajoy i la caiguda del pàmpol

EL CANYARET

20/09/14 07:00 LLUÍS MARTÍNEZ BENACHES -
Míting de Rajoy a Catalunya l'any 2012. Foto: ELISABETH MAGRE.

Catalunya se'n va i Carpetovetònia (ja sabeu, la part més casposa, negra i reaccionària d'Espanya) no sap com fer-s'ho per impedir-ho. Altres, més intel·ligents i cultivats, busquen una fórmula de compromís per mantenir-la dins d'Espanya, encara que amb un estatus on li se reconega una ampla capacitat d'autogovern. Hi ha qui fins i tot parla d'una mena d'estat lliure associat, com és Puerto Rico en relació als USA. És evident, però, que la massa crítica del independentisme català creix dia a dia i tan es val l'oferiment que se'ls puga fer, no serà fàcil aturar la seua evolució. La meta és constituir un estat independent i, tal com estan les coses, em fa l'efecte que sols és qüestió de temps arribar-hi.

L'aspiració de qualsevol nacionalista és crear un estat propi. Aconseguir-ho o no depèn de la coincidència en el temps de molts factors. Al món hi ha si fa no fa al voltant de deu mil comunitats que, per les seues característiques, poden ser considerades nacions, però, només existeixen un parell de centenars d'estats independents. La resta de pobles sense estat seguiran buscant la via per assolir les seues aspiracions i l'èxit dependrà d'un cúmul de circumstàncies externes i internes a la pròpia comunitat. Durant el segle XX, amb l'enfonsament dels imperis colonials, han vist la llum una allau de nous estats. A Europa n'han aparegut en els darrers trenta anys gairebé una vintena de nous, tots ells sobre territoris que en el seu temps formaren part dels imperis rus, otomà i austrohongarès. Ara arriba l'hora d'altres comunitats integrades als estats constituïts al segle XIX. En aquests temps que corren la situació els és propícia per la confluència, entre d'altres, dels problemes creats per la globalització i la crisi del sistema capitalista. És la marxa dels temps.

No entraré en avaluar les bondats o maldats de les conseqüències de l'experiència emancipadora en el llarg termini. Això depèn dels interessos de cadascú. Des del meu punt de vista sobren els qualificatius d'un i altre signe i no sempre les raons a favor o en contra són tan clares ni convincents. En aquests casos són els sentiments de les persones, i no el raciocini, els que acaben arrossegant partidaris en favor o en contra del procés.

El fet és que la creació de noves fronteres per separar comunitats que estaven unides, sempre implica enfrontaments que exigeixen molta prudència i tacte per part dels dirigents polítics, si volen evitar que la festa acabe malament. Fins i tot sempre existeix el risc de vessament de sang, si manca el sentit comú. Sobren, doncs, per una banda les amenaces d'aplicar no sé quina llei restrictiva feta en altres temps, i, per altra, la xuleria de predicar la desobediència civil. Ni Catalunya és la Índia colonial, ni ací hi ha cap Ghandi.

El treball per impulsar el sentiment independentista i canalitzar-lo per vies pacífiques i democràtiques ha anat a càrrec fonamentalment d'organitzacions i moviments cívics i ho han fet de manera magistral. El paper dels partits polítics ha estat subsidiari, crec jo. No estaria de més que la classe política d'un i altre signe no perda de vista el comportament de la ciutadania. A més a més, jo afegiria que en aquesta pell de brau estem vacunats contra la violència. Una guerra civil el segle passat i l'experiència d'ETA han estat una bona lliçó que hem après amb dolor i que no oblidarem en molts anys.

Tot i que estic convençut de que ara no hi haurà violència física, el viatge no serà un camí de roses, precisament. En el millor dels casos, la voluntat de la població que busca la creació d'un nou estat mai no és unànime i l'enfrontament civil, encara que siga de baixa intensitat, és inevitable. Les tensions entre guanyadors i perdedors divideixen la comunitat i les resialles poden trigar generacions en diluir-se.

Davant d'aquesta situació, malauradament el govern d'Espanya i el seu president, en Mariano Rajoy, han adoptat la postura d'aquell personatge d'un poble d'aquesta contrada (no sé si era de Benifaió, Alginet, Silla, Alcàsser o Picassent) que, tot i que li agradaven molt les figues, era tan malfeiner que no allargava mai el braç per collir-ne ni una. Es tombava panxa per amunt sota la figuera i obria la boca tant com podia esperant pacientment que la figa li caiguera entre dents i sobre la llengua. Aleshores, sols tenia que remugar una mica i empassar-se el fruit amb paciència i parsimònia. El problema era que, per unes raons o per altres, la peça esperada mai no acabava al lloc on aquell manta la volia. Sempre queia com a mínim a un pam fora de la cara, si no era impactant sobre un ull somnolent i mig clos. Tan sols en algun cas a base de paciència havia gaudit en compensació al seu fracàs de l'espectacle de la caiguda del pàmpol en arribant a la tardor.

Tal com han enfocat les coses podria ser que Rajoy es quedarà sense tastar les figues i nosaltres, de pas, sense Catalunya.

El temps dirà.

Darrera actualització ( Dissabte, 20 de setembre del 2014 09:09 )