ARTICLES
22 agost 2015 2.00 h

XOCOLATA ESPESSA

Independència no reconeguda?

GERMÀ CAPDEVILA

Veneçuela, el Riu de la Plata, Xile i Perú havien declarat la independència o n'havien iniciat el camí, a començaments de la segona dècada del segle XIX. Quina va ser la resposta espanyola? “El mantenimiento completo de las Américas y el afianzamiento definitivo de la tranquilitat tradicional, será la obra de algunos meses”, pronosticava un document oficial de Madrid per aquelles dates. Una clarividència que no sembla haver variat gaire en els dos segles posteriors. “Cuba no será nunca independiente”, assegurava el president del govern Cánovas del Castillo al Congrés dels Diputats de Madrid el 1896. És ben sabut que Espanya no va oferir l'autonomia reclamada per Cuba fins que la secessió no va ser irreversible. També es coneguda l'ordre del 22 de març de 1820, que disposava que “las provincias de ultramar pueden llevar a les Cortes los Diputados que eligieran”, quan la independència dels nous estats americans ja era un procés sense retorn. Encara més ridícula va ser la pretensió espanyola en el cas de l'Argentina, per exemple, a qui va voler imposar —sense èxit— la condició d'assumir deutes espanyols relatius a Amèrica posteriors a la declaració d'independència de 1816. Espanya no va acceptar la sobirania argentina fins l'any 1863, quan feia dècades que les principals potències ja ho havien fet. Tot plegat ens ha de servir per tenir clar que no podrem esperar res de cap negociació amb Madrid. A partir del 28-S, haurem de tirar pel dret.