Catalunya i "los intereses de la Corte"

El principal problema polític que tenim, i això ja ve de lluny, és Madrid, i no pas Espanya

La Vanguardia en català | 22/09/2014 - 00:00h


Borja de Riquer i Permanyer


El polític català Manuel Duran i Bas, en una carta adreçada al seu amic Francisco Silvela, escrivia: "Va penetrando en todas las clases sociales de Barcelona la doble idea de que en Madrid se desdeña en general todo lo que no son intereses exclusivos de la Corte y que se tiene mala voluntad a Cataluña. Y esta doble idea va uniendo a todas las clases sociales. Y hasta aproximando a todos los partidos. Lo cierto es que Madrid y Cataluña no se entienden". És un text que sembla escrit avui, però és del 1881, de fa 131 anys. Duran no era un catalanista, al contrari, militava en un partit espanyol, el conservador, havia estat diputat i després va ser senador i, fins i tot, ministre de Gràcia i Justícia amb el mateix Silvela l'any 1899. Ara bé, fixeu-vos que Duran no diu que el desencontre es produeixi entre Catalunya, o Barcelona, i Espanya. No, la paraula Espanya no surt esmentada a la seva carta. L'antagonista dels catalans és Madrid, o si voleu, "los intereses de la Corte".

Ja ho vaig assenyalar fa uns mesos en un altre article a La Vanguardia: en la meva opinió, el principal problema polític que tenim, i això ja ve de lluny, és Madrid, i no pas Espanya. La qüestió més greu es la forma de governar per part de la gent que ha aconseguit controlar el poder polític, econòmic i mediàtic des de Madrid i que ho fa en el seu profit exclusiu. Mai hi ha hagut, de fet, un contenciós entre Catalunya i Espanya, així en abstracte i en general, com si es tractés de dues comunitats que actuaven de forma unànime i homogènia. No, perquè, d'entrada, hi ha moltes Espanyes. Espanya és molt més diversa i plural del que diu i voldria aquesta elit política, empresarial, funcionarial i intel·lectual que ha convertit Madrid en la seva nova "Corte" i que pretén apropiar-se d'una Espanya que identifica només amb els seus interessos. El contenciós polític actual enfronta els actuals dirigents de Madrid, aquesta "Corte", amb el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya i gran part de la societat catalana.

Ara, però, el conflicte és greu pel fet que l'actual president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ha estat un dels principals responsables que l'anticatalanisme s'hagi convertit en un element bàsic de la política del Partit Popular. Rajoy va organitzar la campanya de recollida de signatures contra l'Estatut català del 2006 per tot Espanya. Ell va denunciar aquest text davant el Tribunal Constitucional, mentre no feia el mateix amb altres estatuts autonòmics, com el valencià, que tenien articles copiats del català. I ara, ja en la presidència del Govern, es troba presoner del seu anticatalanisme i no gosa, o no vol, rectificar. Ha de recórrer al discurs de la legalitat constitucional, quan sap perfectament que es tracta d'un problema polític en gran part radicalitzat pel seu partit i per ell mateix. Al Govern Rajoy li agrada molt confondre la democràcia amb la legalitat espanyola, quan la qüestió és de caràcter molt més universal.

Si una col·lectivitat que s'afirma nacional, com ara Catalunya, mitjançant la seva representació legítima, el seu Govern i el seu Parlament, planteja que vol decidir el seu futur polític per una via democràtica, com és el sufragi de tots els seus ciutadans, no es pot respondre que la llei no ho permet. Perquè no es tracta d'interpretar una llei, encara que sigui la mateixa Constitució, sinó de resoldre un greu i complex problema polític. Si els intèrprets de l'actual sistema democràtic espanyol acaben dient que la qüestió catalana és irresoluble dins les normes actuals, alguna cosa està fallant. Tot sistema democràtic ha de mostrar que és capaç de trobar camins per regular allò que pot semblar irresoluble. Si no fa aquest esforç, és el mateix Estat de dret qui perd la legitimitat. Si una interpretació rigorosa de la legislació dificulta resoldre un problema polític i impedeix que els ciutadans exerceixin un dret fonamental, el que cal fer és reformar la llei, no prohibir o negar el dret.

Permeteu-me acabar amb una altra citació del mateix Duran i Bas. Es tracta d'un discurs pronunciat al Congrés de Diputats l'any 1861, quan el govern presidit pel general Leopoldo O'Donnell va refusar radicalment la proposta de set diputats catalans per tal que es constituís una diputació única catalana, un clar precedent del que després seria la Mancomunitat. Llavors Duran va dir: "Cuando las aspiraciones generales y legítimas del país no se traducen en leyes por los gobiernos, lo que podía ser una reforma pacífica y aplaudida se encargarán de hacerla violenta y desastrosamente las revoluciones". Uns pocs anys després, el 1868, s'enfonsava aquell règim polític i arrossegava la mateixa monarquia espanyola.

Ara sembla que, de nou, la "Corte" de Madrid s'estima més seguir la vella consigna del general Narváez i de l'almirall Carrero Blanco de "gobernar es resistir". Aquests es van equivocar i també ho està fent el Govern Rajoy perquè es nega a veure que amb la seva forma de governar està provocant l'efecte contrari del desitjat. Aquest 11 de setembre passat va quedar força clar que una gran part dels catalans vol votar i farà tot el possible per fer-ho el 9 de novembre. Davant d'una situació política com aquesta, els autèntics homes d'Estat no tenen por d'arriscar-se, de rectificar, si cal, i miren a llarg termini per tal de resoldre els problemes. I aquesta valentia, amb el temps, és reconeguda per tothom. En canvi, els polítics mediocres són porucs i curts de mires, posen davant de tot "los intereses exclusivos de la Corte", deixen podrir les coses i al final acaben sent arrossegats pels esde- veniments. Aquests polítics mai no han passat a la història.