Rafael, l'espiral del silenci i Rahola

Afirmo que aquesta fatídica espiral de silenci a favor de la secessió està desfermada a Catalunya | 
Defenso un ideal de societat que en moltes latituds rep el nom de federalisme

La Vanguardia en català | 22/09/2014 - 00:00h


Carme Chacón


En una setmana he merescut l'atenció de dos dels columnistes més notables de La Vanguardia. Tal atenció obeeix, pel que sembla, a la meva presència a la concentració convocada per Societat Civil Catalana a Tarragona i a les manifestacions que vaig fer durant aquella concentració.

Què vaig dir a Tarragona? Tal com recull LaVanguardia.com: "(...) Carme Chacón ha reclamat que la Diada torni a ser 'la de tots els catalans, sense distinció', després que, segons el seu parer, el president de la Generalitat, Artur Mas, hagi preferit 'escenificar la ruptura'".

Crec que és indiscutible que la convocatòria de la Diada dels últims anys fa impossible que s'identifiqui amb les seves consignes i símbols una part molt important de la societat catalana que no desitja la separació de Catalunya de la resta d'Espanya.

"Chacón -prossegueix la crònica- ha volgut 'reivindicar que la senyera és la bandera de tots', davant l'estelada de l'independentisme".

Em sembla indubtable que és la senyera i no l'"estrella solitària", de què parlava Rafael Campalans ja fa 80 anys, la bandera que simbolitza la màxima unió dels catalans.

Finalment, i "després de criticar la presència d'Artur Mas al Fossar de les Moreres, símbol de l'independentisme", vaig expressar la meva voluntat de contribuir a "trencar l'espiral de silenci" que es viu a Catalunya.

Aquesta última al·lusió és la que sembla que ha molestat el meu apreciat Rafael Nadal. La seva resposta es podria resumir en dues idees:

a)"Chacón es proclama víctima d'una espiral de silenci" quan no té motius per fer-ho.

b)Chacón no s'ha de queixar (perquè després de rebre un ampli suport electoral no va saber realitzar l'encàrrec de "satisfer els anhels i aspiracions de llibertat dels catalans") i ha d'entendre que siguin altres forces polítiques i socials (s'entén que els independentistes) els qui assumeixin avui aquest encàrrec.

Convido Rafael Nadal que repassi punt per punt el programa electoral amb què em vaig presentar a les eleccions el 2008 i el 2011. Podrà comprovar que està imbuït d'una aspiració i anhel: la defensa d'una Catalunya forta i respectada en una Espanya plural. No trobarà res que orienti aquesta aspiració en direcció a la ruptura amb la resta dels pobles d'Espanya ni a la divisió de la societat catalana entre bons i mals catalans. Això és el que pensava que convenia a la meva terra. I és el que continuo pensant avui.

Em sento satisfeta del desenllaç de la temptativa de renovació institucional que es va emprendre el 2006 amb el nou Estatut? Sens dubte que no. En tenim alguna responsabilitat els socialistes? Segur que vam pecar de vegades de precipitació, d'inconstància d'altres, de falta de pedagogia gairebé sempre. Ara bé, considero els socialistes força menys responsables que els qui mai no van creure en aquest procés perquè volien senzillament la ruptura. I també molt menys responsables que els qui el van dinamitar colpejant els pitjors prejudicis anticatalans. En definitiva, vaig ser, vam ser poc conseqüents amb els nostres propòsits d'entesa. D'altres, separatistes i separadors, dissortadament, van ser molt constants i tenaços en el seu entestament. Vam intentar l'acord i no el vam aconseguir, d'altres buscaven el conflicte i ho van aconseguint. Per això hem de deixar de buscar l'acord?

Aquí hi ha una diferència amb Rafael Nadal. Però crec que la discrepància més gran es basa en el primer dels seus postulats: no em sento personalment ni discriminada ni marginada ni de bon tros silenciada (que serveixi de prova aquesta mateixa tribuna).

L'expressió que vaig utilitzar i que interpreta erròniament Rafael Nadal és "trencar l'espiral de silenci que es viu a Catalunya". Nadal ha de saber que l'expressió "espiral de silenci" procedeix d'un gran llibre de la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann titulat justament La espiral del silencio. Opinión pública: nuestra piel social.

La tesi central d'aquest llibre és que:

1. En els debats transcendentals que tenen una dimensió moral, els individus es formen el judici sobre quina és l'opinió majoritària a partir dels mitjans de comunicació i partint de la força i contundència amb què s'expressa cada opinió.

2. Que a partir d'aquí, es crea una espiral que encoratja els individus a aproximar-se a les posicions enteses com a majoritàries i a emmudir els qui sostenen posicions diferents de les majories. Aquesta espiral fa que els individus que expressen posicions contràries a les percebudes com a majoritàries se sentin amenaçats amb l'aïllament i guardin silenci.

Formo part dels que afirmen que aquesta fatídica "espiral de silenci" a favor de la secessió està desfermada a Catalunya. De la mateixa manera que en altres zones d'Espanya es va alimentar durant anys i encara es manté viva una espiral de silenci a favor d'una visió monolítica i reductiva d'Espanya.

Considero que tant una dinàmica com l'altra representen un obstacle per assolir l'ideal de societat que defenso: un país plural on coexisteixin sense excloure's cultures i identitats i on es combati la injustícia i la corrupció i prevalgui l'equitat i la decència. Aquest ideal rep en moltes latituds el nom de federalisme.

La meva intervenció no era una queixa personal. Era una crida a trencar una espiral que silencia opinions confinant-les a un espai minoritari i que, per aconseguir-ho, utilitza sovint mitjans molt discutibles. Per exemple, el maneig abusiu dels mitjans de comunicació. O, per exemple, les intimidacions que es produeixen quan algú s'atreveix a desafiar l'espiral de silenci. En aquell moment actuen els agents del que Noelle-Neumann anomena "la majoria intimidatòria". Aquí entra en joc Pilar Rahola, per donar un escarment als reticents, es diguin Núria Amat o Carme Chacón.

Pel que fa a mi, Rahola pot prosseguir amb les seves columnes curulles d'insults en les quals se m'acusa en 30 línies fins a quatre vegades de "traïció" (a la veritat, a la concòrdia i... finalment a Catalunya) i acaba per penalitzar-me amb el que ella deu considerar la condemna més cruel: la castellanització del meu nom (Carmen per Carme), sense entendre Pilar Rahola que, en tractar d'ofendre'm, només reprodueix una part de la realitat, ja que així és com m'anomena una part de la meva família i així, mestissa, és la Catalunya real com bé hauria de saber la biògrafa d'Artur(o) Mas.

Estic acostumada a ser blanc de les infàmies dels dipositaris de les essències d'Espanya (Jiménez Losantos, Pío Moa, César Vidal), de manera que no m'espanten les ofenses dels autoproclamats guardians de l'ortodòxia catalana.

Continuaré resistint a les espirals de silenci; a totes dues. La que nega la realitat de Catalunya en una Espanya monolítica i la que inventa una Catalunya igualment monòtona.

Continuaré sostenint les meves opinions per convicció i també perquè la mateixa Noelle-Neumann va revelar l'única manera com s'atura una espiral del silenci: quan ensopega amb un "nucli dur", un conjunt d'individus que, encara que aparentment sigui minoritari, es reafirma en les seves posicions i opinions i manté l'afany que la seva veu sigui escoltada.