9 novembre 2040

22/12/14 02:00 JORDI CABRÉ
I ja ens veus aquí, de nou, esperant que algun dia passi un nou tren. Que torni un moment tan dolç com aquell

Ara que ja ets major d'edat potser ho entendràs millor. Quan te'n parlava durant aquells anys, recordo les teves preguntes plenes de veritat infantil: “Però, pare, tantes manifestacions són perquè no ens deixen votar la independència?”; “però, pare, si ja has fet de voluntari i hem votat i també hem guanyat, per què no som ja independents?”... Costava fer-te entendre que l'Estat encara era molt poderós i ho bloquejava tot, i que aviat trobaríem la fórmula per fer-ho definitivament. Ara potser ho entens, que contra la llei costa més de fer les coses. Com a mínim, costa més temps. I més imaginació: per això vam arribar a la proposta de les plebiscitàries.

Recordo que el primer cop que el president Mas va parlar d'aquesta alternativa, va ser en un llibre de converses. Es deia Ara que no ens escolta ningú, d'un escriptor que no recordo com es deia perquè la memòria em falla o perquè no deu ser important. Aleshores els diaris en van fer titulars, però va quedar una mica per al calaix d'hipòtesis futuribles. Ell deia més o menys això, que aquesta opció seria l'últim recurs, que el referèndum és la fórmula que es fa servir en els països desenvolupats, però que unes eleccions amb caràcter plebiscitari eren un escenari possible. No el més desitjable, però segurament l'únic viable al final. Total, fill: que al final vam haver d'anar cap aquí. I no és poc, perquè la fórmula era inatacable.

El president havia avisat, doncs: aquest llibre que et dic era del 2013. I quan els esdeveniments van anar consolidant l'aposta, a la tardor del 2014 va voler formular-ho amb una conferència. Allí ja va exposar-ne el raonament, la justificació, els requisits, la manera ideal d'aconseguir un mandat clar, la composició d'una llista unitària que comptés amb societat civil i partits, els punts programàtics amb calendari a 18 mesos vista, i la generositat necessària. Alguns se'l van creure més, d'altres
menys, però la idea comptava amb molt d'assessorament tècnic i polític. I es tractava del president que havia actuat més per l'autodeterminació en tota la història moderna, el que havia desafiat de forma més greu l'Estat espanyol en moltíssim temps. I que havia assumit tota la responsabilitat de la votació del 9 de novembre, sí, fill meu, tal dia com avui: aquella de les capses de cartró que tu no acabaves d'entendre però que al president li van costar una querella. Deien els experts que l'avantsala de la independència es produeix quan té lloc el primer desacatament, la primera actuació per lliure, la primera desobediència. Això és el que vam fer el 9-N. I només ens quedava culminar-ho amb unes plebiscitàries perfectament legals i més legítimes que mai. “Ara és l'hora”, dèiem.

ERa l'hora, sí. Ara ja fa 25 anys. A partir d'aquí no em preguntis gaire, perquè em posaria a plorar... Però van arribar les divisions. Alguns volien parlar d'esquerres i de dretes, i posar tots els colors i opcions en una votació referendària. També deien que se sentien traïts, o poc estimats, no ho recordo bé, i vés a saber si tenien part de raó: això no ho sabrem mai. I no interessa. El que queda és que es va voler accentuar les diferències, no es va tenir prou grandesa històrica, es va imposar el partidisme habitual... I ja ens veus aquí, de nou, esperant que algun dia passi un nou tren. Que torni un moment tan dolç com aquell.

Va, no en parlem més, que ja saps com em poso. Com a mínim estic content d'una cosa, veus? Abans de morir, he pogut veure acabada la Sagrada Família.

Darrera actualització ( Dilluns, 22 de desembre del 2014 02:00 )