En una vinyeta apareixen el rei Felip VI i Mariano Rajoy a La Zarzuela. “Mariano, que has parlat ja amb algú?”, pregunta el rei. “Sí, amb un imitador de ràdio català”, respon Rajoy amb el cap cot. L'escena del diàleg no és real, sinó que és obra d'Antón, l'humorista gràfic del diari basc El Correo, però exemplifica des del món de l'humor l'estupefacció que recorre el PP, perquè ahir, trenta-dos dies després de les eleccions del 20 de desembre, el president en funcions va acudir a la seva audiència amb el rei Felip VI a entonar el fado de la soledat que suposa no tenir cap més suport que els 123 escons del PP. El cant de Rajoy a la solitud del guanyador, però, no era la primera melodia portuguesa que el monarca va escoltar ahir: sis hores abans, el líder de Podem, Pablo Iglesias, el convidava a mirar cap a l'oest si vol començar a intuir les tendències de governs d'esquerres variades que arriben de Lisboa a Madrid.
Rajoy regala la iniciativa per guanyar set dies esperant un incendi al PSOE per l'opa de Podem
El líder de Podem lliura ministeris com si el BOE fos seu i parla de Pedro i del “somriure del destí”
Sánchez: “He entrat a La Zarzuela sense govern i n'he sortit amb tots els ministres”
Acostumat a conviure amb la seva caricatura d'indolència, el president espanyol en funcions ha vist aquesta setmana com una broma radiofònica desvelava una interioritat de La Moncloa: Rajoy tenia l'agenda totalment lliure –així ho va confessar a la veu d'un fals Carles Puigdemont– perquè no estava conversant amb ningú... Una setmana abans de la seva teòrica investidura!
El sotrac del quietisme airejat va arribar fins a La Zarzuela, on ahir a la tarda el primer que va dir el monarca a Rajoy després de rebre'l va ser demolidor: “Acabem aquesta ronda”, va etzibar, mentre Rajoy, amb el somriure glaçat, ja processava que si l'amfitrió diu que tanca “aquesta” ronda, vol dir que aviat n'hi haurà una altra en què ell potser ja no serà el protagonista.
Enmig de l'atmosfera regnant que presentava la candidatura de Rajoy al Congrés com un tràngol proper a la humiliació i la tortura –perquè es podia trobar 227 vots en contra en una cambra de 350–, el líder de Podem, Pablo Iglesias, va forçar de bon matí un sobtat primer canvi de guió amb una aparició en què va repartir ministeris com si el BOE fos seu. “Un govern presidit per Pedro Sánchez i jo, de vicepresident.” Iglesias va iniciar el relat de càrrecs com si ja organitzés l'apetit dels fotògrafs en la tradicional foto dels nous ministres a les escales del Palau de La Moncloa. El català Xavier Domènech? “Ministre de Plurinacionalitat.” L'excap d'Estat Major de la Defensa (Jemad) José Julio Rodríguez? “Ministre de Defensa.” Amb l'objectiu d'esvair la sospita d'egoisme, Iglesias fins i tot va reivindicar que Alberto Garzón (IU) també sigui ministre.
El recitat de l'alineació titular de ministres d'Iglesias coincidia precisament amb l'arribada de Pedro Sánchez a La Zarzuela, i el líder socialista no va dissimular la seva sorpresa. “La proposta de Pablo Iglesias me l'ha explicat el rei. La veritat és que jo he entrat a La Zarzuela sense govern i ja he sortit d'allà amb tots els ministres nomenats”, va ironitzar Sánchez en un intent de refredar l'opa hostil de Podem. Després d'una hora i mitja de reunió amb el monarca, però, a Sánchez el va sorprendre saber que Iglesias es permetia fer mofa sobre el fet de veure'ls com a inquilins de La Moncloa. “És que el PSOE ha tingut el pitjor resultat de la seva història... Fins i tot la possibilitat de ser president és un somriure del destí que Pedro Sánchez sempre haurà d'agrair”, va etzibar Iglesias. “No comment”, es va mossegar la llengua l'al·ludit líder del PSOE.
L'opa de Podem amb carteres ministerials preseleccionades va obrir aviat les costures del PSOE. Fins i tot il·lustres retirats com Nicolás Redondo Terreros, fill de l'històric líder de la UGT Nicolás Redondo Urbieta i avui al consell de la constructora FCC, advertia: “Potser algú està disposat a passar aquesta humiliació com si res. La nostra història i els seus personatges es retorçaran a les seves tombes si no entenem això com un intent d'humiliació d'Iglesias
al PSOE.” “És la primera vegada en la meva vida que escolto oferir un govern insultant greument el partit amb el qual vols pactar”, va censurar l'exsecretari general i ara professor de química Alfredo Pérez Rubalcaba. Un veterà com Alfonso Guerra confessava que ell veu “més probable” un govern del PP en minoria gràcies a una abstenció del PSOE que no pas un govern progressista presidit per Sánchez amb Podem.
Mentre el nou guió imposat per Iglesias va sacsejar Ferraz, a La Moncloa, on Rajoy continua en funcions, l'opa de Podem es va veure com una escletxa que obria una nova aposta al líder del PP: declinar per ara la investidura de derrota assegurada i guanyar set dies de temps addicional esperant un incendi en el socialisme espanyol per l'opa d'Iglesias. Fidel a la màxima del seu paisà gallec Camilo José Cela segons la qual “a Espanya, qui resisteix, guanya”, Rajoy va descobrir ahir un nou verb per conjugar el quietisme:declinar. “Don Mariano Rajoy ha agraït a Sa Majestat l'oferiment,
el qual ha declinat”, es llegia en la nota nocturna de La Zarzuela. Si bé tots els líders polítics van acudir al Congrés a relatar la reunió amb Felip VI, Rajoy va defugir la seu de la sobirania i es va refugiar a La Moncloa, l'atrezzo que li permet recordar-se a si mateix i als seus que encara és president (en funcions). “Jo no renuncio a res”, va avisar Rajoy per intentar donar moviment al verb declinar.
La jugada de Rajoy regala ara a l'esquerra local l'oportunitat de cuinar la recepta portuguesa a foc ràpid. Mentrestant, a Felip VI se li apareix ara l'espantall d'Aníbal Cavaco Silva, el president de la veïna Portugal, que va haver de proposar primer el guanyador i conservador Pedro Passos Coelho i que al final va veure que el primer ministre acabaria sent el socialista Antonio Costa per l'acord amb el Bloc d'Esquerra, el PC i Els Verds. Atrapat ara entre dos fados, el del lament de la solitud i el de l'amor per forjar, l'única certesa de Felip VI és lasaudade d'aquells temps en què el seu pare, Joan Carles I, no dubtava mai, perquè el partit que guanyava les eleccions ho feia amb majoria absoluta o bé amb majoria simple però fàcilment identificable.
