Hi ha dues maneres de prosseguir aquesta etapa del procés. Amb increment o amb disminució de la tensió. Per part independentista, ja s’han posat damunt la taula els principals elements de tranquil·litat. Descartada la DUI, allunyat el xoc de trens, substituïda la legislació més problemàtica per papers constituents preparatoris... Sempre es pot demanar, i tant, que CDC faci marxa enrere i actuï com si els que ho demanen tinguessin majoria. És tan fàcil incloure aquesta última tipologia al cistell dels somiatruites com ficar-hi els independentistes i els partidaris del dret a decidir. I ara que ja hi som tots, ¿què?
Com que la categoria de somiatruites no exclou la de pragmàtic, cal admetre que els pròxims mesos, o anys, transcorreran de manera molt diferent segons qui governi a Madrid. Si hi ha gran coalició, amb Mariano Rajoy o un altre al capdavant, anirem pitjor que amb l’amalgama d’esquerres i perifèries sota la batuta de Pedro Sánchez. La primera i no tan remota possibilitat fóra encara pitjor en la seva versió vergonyant, amb el suport del PSOE des del Congrés. La segona és molt problemàtica, però si s’arriba a produir els funcionaris tindran moltes més possibilitats de veure com es compleix el brindis al sol que s’acaba d’aprovar al Parlament sobre la restitució de pagues. També es podrà finançar millor el pla de xoc social, e così via. L’estat de setge, si més no alleugerit.
En conseqüència, les possibilitats d’aconseguir l’anhelada majoria independentista en vots disminuirien, sobretot si, de passada, s’obrís el meló constitucional. També en aquest cas s’allargaria el calendari del procés. ¿Quina part de l’independentisme desitja un escenari dur però més amable i quina part un Madrid encara més agressiu? El bloc dels 72 al Parlament és menys fràgil amb el PP a la Moncloa.
Tot i així, siguin quines siguin les incomoditats de la ruta i les disponibilitats del Govern central, imaginem que d’aquí dos, quatre o els anys que siguin hi ha majoria independentista a Catalunya. ¿Comportaria això la DUI? No corrin tant. En aquest cas, el poder central espanyol, poc sobirà, aconsellat per doctes creditors, encara comptaria amb la possibilitat de permetre un referèndum, a l’escocesa o a la catalana, en el qual l’alternativa a la independència no fos el vergonyant statu quo actual, sinó el reconeixement de l’estatus de nació i amplis poders per legislar, recaptar i distribuir. ¿Qui el guanyaria?
En conclusió, que bona part de l’independentisme confia massa en Madrid com a col·laborador necessari i infal·lible del procés sobiranista. Molts mil·lennis abans que ens omplíssim la boca amb l’incomprensible discurs de la complexitat, els nostres avantpassats més remots ja havien descobert que col·labo-
rar i competir no tenen per què ser incompatibles
.
