GEOMETRIA VARIABLE 
Potser la divisió de CiU entre CDC, que vol anar per primera vegada a les eleccions com a independentista, i Unió, que aposta per una actitud més pactista, era inevitable. I les dues forces ja s'han llançat a la campanya. A Unió hi ha urgència. Han guanyat el referèndum intern encara que sigui per la mínima i la decisió d'anar amb llista pròpia a les eleccions va ser aprovada en el consell nacional amb el 70% dels vots. Tenen la sensació que han superat la gran mandra de trencar un pacte de 37 anys. I d'haver-ho aconseguit. L'únic retret que accepten és que ho han fet massa tard i tenen poc temps, encara que creuen que la crisi ha reforçat la marca Unió i el seu discurs catalanista-no independentista. Falta decidir qui obrirà la llista del pròxim 27-S. Ramon Espadaler ja es va postular ahir i Josep Antoni Duran Lleida ha dit que es mullarà. Duran és el nom més conegut, el líder històric, té gran personalitat i una molt treballada connexió europea, però l'opció que obri la llista Espadaler, que ha sabut pilotar el referèndum i la ruptura amb fermesa i tarannà conciliador i que ha sigut un eficaç conseller d'Interior, seria una opció més d'equip, menys personalista, encara que potser amb menys ganxo. A CDC, Mas ha resolt bé la crisi de Govern. Neus Munté, vicepresidenta per quota femenina i per donar a l'Executiu accent social (milita a la UGT), que falta li fa. Meritxell Borràs, una independentista ferma i de tota la vida a Governació. Per compensar, un parlamentari a Madrid d'origen roquista, Jordi Jané, per a Interior. L'única cosa estranya (pot indicar tensions) és el pas enrere de Francesc Homs, que en aquests cinc anys ha fet més de cap de propaganda que de portaveu. Satisfà doncs CDC abans d'elaborar les llistes, cosa que pot ser un autèntic maldecap per al partit. CDC té avui 35 diputats (15 dels 50 són d'Unió) i els sondejos els donen més o menys aquesta xifra. Però entre els 35 n'hi haurà com a mínim una quinzena d'independents o d'altres grups (els dissidents d'Unió entre ells). CDC perdria, doncs, d'entrada uns 15 diputats per la teoria que és una marca gastada que convé no exhibir i que s'ha de fer una llista més àmplia, amb més ambició nacional. En aquest camp Mas ha recaigut en contradiccions. Dissabte, a part d'assegurar que una Catalunya independent tindria tots els avantatges de Dinamarca, Holanda, Finlàndia i Suècia juntes (els catalans sols multiplicarien els pans i els peixos), va reincidir en la llista única. L'oferta no és ara a ERC sinó a ANC-Òmnium perquè convencin el díscol Junqueras. O perquè, en cas contrari, vagin a la llista del president. Encara que Mas fa la distinció teològica d'«amb el president», i fins i tot sospesa la idea de no encapçalar-la. Si és sincer, deixar a ANC-Òmnium la iniciativa és abdicar de les obligacions d'un líder electe i, a més, sembla que la idea no prosperarà perquè l'ANC i Òmnium són plurals. ¿Què pretén, doncs, Mas? ¿Remarcar que no hi ha llista única per culpa de Junqueras, a risc d'empitjorar més la cohesió del front sobiranista? És una finta estranya. Algú fins i tot creu que pretén que Jordi Sànchez li digui que no hi ha «condicions objectives» i es pugui retirar el 27-S. Però no per culpa del president sinó perquè ho demana el poble. Francament no m'ho crec. Més aviat sembla que Mas -hereu del molt realista Jordi Pujol- ha quedat una mica atrapat en un relat místic del seu paper |
|
|