POLÍTICA
BARCELONA - 23 juny 2016 2.00 h

GABRIEL RUFIÁN CONVERSA AMB EL CANDIDAT D'ESQUERRA

 

CANDIDAT D'ERC AL 26-J

Pregoner, amb Tardà, de “l'únic canvi possible”

 ERC concorre al 26-J com l'única opció viable davant una consulta, la de Podem, a la qual no dóna cap tipus de credibilitat

 “És En Comú Podem. Per què? Perquè van guanyar amb una mentida pietosa que és que obtindran el referèndum”, afirma l'aspirant

 “Hi ha una consciència de poder molt gran, de plena sobirania”, sosté Rufián

BAR de la UPF

Canya 1,15€
Cafè amb llet 0,90€ TOTAL 2,05€
ANNA SERRANO - BARCELONA
Em van comparar amb tots els dictadors de la història contemporània de la Unió Europea, amb tots menys amb Franco
A CDC els desitgem que els vagi molt bé. Necessitem el que representen. Ara bé, desitgem que ens vagi una mica millor a nosaltres
Me n'aniria de canyes amb Alberto Garzón, és un gran parlamentari tot i que mai ningú podrà superar Joan Tardà
En Comú Podem vol canviar un Estat espanyol que ni vol ni pot ser canviat. Els esperem amb els braços oberts
Moltíssima gent com el meu avi, que era votant dels socialistes, ara s'avergonyiria del que ha acabat sent el PSOE

De la universitat recorda la biblioteca, més que no pas el bar. “El personal de la cafeteria és el mateix”, constata, somrient. I assenyala el dret tributari com aquella assignatura que se li va ennuegar a la carrera. Gabriel Rufián va estudiar relacions laborals a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). I va seguir amb un màster de recursos humans. “Van ser els millors anys de la meva vida”, assegura, conscient que l'expressió pot sonar a tòpic. “Eren anys de debat, d'estar enfadat amb el que estava passant. Era l'època delPrestige, de la majoria absoluta del PP. Tota una generació que ja vèiem que allò que ens havien explicat era mentida”. La conversa té lloc al bar de la UPF. Hi arribem després del debat que ha mantingut amb la resta d'aspirants. Rufián i Xavier Domènech han liderat els aplaudiments en un acte en què també ha destacat la claca, estratègicament disposada, de Juan Carlos Girauta. Acabat el duel a sis, és el moment de les selfies, els vídeos amb estudiants i les encaixades de mans. I, en el camí que separa l'auditori del bar, moltes mirades i alguna felicitació. El paisatge de la universitat no se li ha fet estrany, assegura; tornar-hi com a convidat, en canvi, sí.

Migdia. El menjador es va omplint d'estudiants. D'aquí a poques hores arrenca la campanya electoral, la segona en mig any. Rufián considera la repetició dels comicis espanyols “un fracàs” i compara la situació a l'Estat espanyol amb la negociació viscuda a Catalunya a finals del 2015. “Aquells que ens deien de tot per no arribar a un acord que al final va arribar, han estat incapaços de pactar. Això gent que ideològicament té més a veure.” I quina és l'explicació que no hi hagi hagut entesa? El candidat dels republicans la té clara: “Aquí hi havia formacions i tota la societat civil que volia i estimava el seu país, i allà hi ha molta gent i molts partits que només s'estimen a ells mateixos.” De fet, d'aquests mesos al Congrés, Rufián destaca “el punt d'hipocresia i teatralitat del parlamentarisme madrileny”. Veu diferències substancials amb la cambra catalana. “És una manera de fer, una consciència de poder molt gran, de plena sobirania, que potser hauríem de tenir”, reflexiona.

Al la Carrera de los Jerónimos, es va estrenar en el debat fallit d'investidura de Pedro Sánchez amb un discurs de pocs minuts que va sorprendre més d'un. “Sóc el que vostès en diuen xarnego i sóc independentista. Heus aquí la seva derrota i heus aquí la nostra victòria.” Era l'inici de la intervenció. Els rumors i alguns dels comentaris dels diputats van obligar el president del Congrés, Patxi López, a cridar a la calma –“senyories, poden guardar silenci?”–. Molts van descobrir aleshores el que havia estat el candidat dels republicans el 20-D. Va rebre aplaudiments i moltes, moltes crítiques de l'anomenada caverna mediàtica. “Després dels meus primers cinc minuts em van comparar amb tots els dictadors de la història contemporània de la Unió Europea, amb tots menys amb Franco; de Franco, sempre se n'obliden”, destaca. I reconeix la impressió que fa un faristol que és alhora un gran focus mediàtic. “T'has d'aïllar i pensar que parles per als centenars de milers de persones que t'han votat. ” Les bancades del PP i Ciutadans, assegura, són les més actives a l'hora de fer soroll quan un diputat parla a l'hemicicle. “Els encanta comentar la jugada.”

No tot és soroll. Rufián reconeix que a la cambra baixa espanyola s'hi fan “relacions cordials sorprenents i relacions no cordials encara més sorprenents”. Posa algun exemple. Com que la popular Celia Villalobos li faci una abraçada al seu company de candidatura, amb qui protagonitza un dels tàndems més singulars de la política catalana. “Al Tardà tothom el respecta, tothom l'estima.” El número dos d'Esquerra el 26-J i camarada de fatigues de Rufián apareixerà diverses vegades en la conversa. I totes en positiu. “També és un heroi per a la gent d'IU, la de Bildu...” Els elogis per al de Cornellà no s'acaben.

Canvi d'adversari

Han passat poc més de sis mesos des de l'anterior conversa per a les eleccions del 20 de desembre a Santa Coloma de Gramenet, on va néixer. Esquerra situava aleshores Ciutadans com el seu rival polític, mentre que mig any després ha deixat en segon terme els d'Albert Rivera per concentrar-se en els de Xavier Domènech. El càlcul de la nova campanya s'ha fet amb la valuosa informació aportada pel 20-D, quan Esquerra va quedar en segona posició, darrere dels comuns. “Ho diem amb tot el respecte, l'adversari electoral és En Comú Podem. Per què? Perquè van guanyar i ho van fer amb una mentida pietosa que és que obtindran el referèndum a l'Estat espanyol. Un referèndum impossible que tothom diu que no es farà.” Rufián celebra que per primer cop a l'Estat espanyol una força, la de Pablo Iglesias, defensi que Espanya és un país de països i hagi posat el referèndum damunt de la taula, però no veu cap recorregut a una proposta que depèn de l'entesa amb els grans partits estatals, sobretot perquè els morats “no poden canviar el PP, el PSOE, ni Ciutadans, i no poden canviar el Tribunal Constitucional”. És en aquesta línia argumental que els republicans es presenten com l'únic projecte trencador amb opcions de prosperar de cara al 26-J. L'únic canvi possible es pot llegir als cartells electorals dels republicans. I sentir, dia rere dia, en els missatges de campanya.

La batalla electoral no ha impedit alguns moments de fair playentre els adversaris. Com la distesa entrevista conjunta que han contestat Domènech i Rufián en el segon cap de setmana en ruta cap al 26-J responent a les qüestions del compte d'humor polític de Twitter de @encampanya. El candidat d'ERC reconeix que en els darrers mesos han tingut bona relació amb els diputats de Podem. “Al final som republicans i som d'esquerres. L'única diferència és que ells volen canviar un Estat espanyol que ni vol ni pot ser canviat. Els esperem amb els braços oberts”, sentencia.

Dedica paraules dures per a Ciutadans, més en una campanya en què els taronges han apostat per explotar el seu catalanisme . “No sé qui és més catalanista, Fèlix de Azúa, Federico Jiménez Losantos, que els ha donat suport en algun moment, o Alejo Vidal-Quadras...” En els mesos a la capital espanyola ha constatat que alguns han descobert ara una formació, la d'Albert Rivera, amb presència a la cambra catalana des de fa una dècada. “M'he trobat amb periodistes suposadament progressistes de mitjans progressistes que creien que Ciutadans era almenys un partit de centre. Els he hagut de recordar que van marxar del Parlament per no condemnar el franquisme, l'atac contra el catalanisme des d'un nacionalisme espanyol excloent”, relata. I afegeix que els republicans són “incòmodes” per a C's. “Els posem un mirall a davant i posem en dubte el discurs regenerador que volen vendre.”

Seguint amb el repàs de la resta de formacions, del PP no n'espera absolutament res, però tampoc dels socialistes. Rufián lamenta la “deriva enorme” en què, al seu parer, ha entrat el PSOE. “Han venut les sigles. Moltíssima gent com el meu avi, que era votant dels socialistes, s'avergonyiria del que han acabat sent. El pitjor de tot és que l'alternativa és Susana Díaz... Que un partit d'esquerres es vanti de no posar les urnes em sembla dramàtic”, sentencia el candidat d'ERC.

Arriba el torn de Convergència, socis d'Esquerra al govern. Rufián rebutja que la campanya pugui passar factura als aliats a la Generalitat. “Els desitgem una vegada més que els vagi molt bé perquè necessitem el que representen ideològicament. Ara bé, desitgem que ens vagi una mica millor a nosaltres.” Les enquestes així ho pronostiquen. Poc abans de l'entrevista es coneix el baròmetre del CIS, que preveu que els republicans mantinguin els 9 diputats assolits el 20-D o en puguin perdre un. No hi entra al detall. Per Rufián, el sondeig, sobretot, “deixa clara la impossibilitat de canviar l'Estat espanyol. L'única pregunta és per quan guanyarà el Partit Popular”.

Fa tan sols un dia que la CUP ha vetat el pressupost del govern. No en fa sang. Considera que la qüestió de confiança plantejada per Carles Puigdemont és una “bona iniciativa”. I emmarca l'episodi dels comptes en el fet que “gent molt diferent s'ha de posar d'acord. La transversalitat ens fa guanyar però també comporta enormes dificultats”.

Rufián encara saludarà algun estudiant abans de sortir de la UPF. A Madrid, també el reconeixen. “Una de les frases més recurrents i boniques és «no sóc independentista, no et votaré mai perquè sóc de no sé on, però em representes»”. A la capital espanyola hi tornarà un cop es constitueixi el nou Congrés. Noves eleccions, nova composició. I dels diputats, qui triaria per anar de canyes? “Alberto Garzón, és un gran parlamentari, encara que mai ningú pugui superar Joan Tardà.”

Taules i qüestions que es mantenen

Gabriel Rufián tria el bar de la Universitat Pompeu Fabra. El coneix perfectament, ja que és on va estudiar. “Han canviat les cadires, les taules no”, descriu el candidat d'Esquerra, mentre beu glops d'una canya, que no s'acabarà. Té grans records de l'època. I algunes conclusions: “Vaig estudiar dret constitucional I, II, III, IV, V, VI... i la primera pregunta quan comences a fer-lo, que acaba sent també l'última, és: «Per què hem de tenir rei».”