Caçador caçat

 23/06/2016 00:50

Va ser Maquiavel qui va ­teoritzar l’anomenada “raó d’Estat” referint-se a les mesures excepcionals que podia prendre un governant per ­enfortir els interessos d’aquest Estat per sobre dels interessos indivi­duals. Però si Maquiavel es va quedar en la teoria, el cardenal Richelieu va convertir aquesta raó d’Estat en un implacable instrument de persecució política, espionatge i repressió global, que va elevar el concepte al paroxisme. A partir d’aleshores, la raó d’Estat ha estat el cadafal on s’han guillotinat drets fonamentals, incloent-hi persecucions i assassinats, tot en mans d’uns governants que han convertit les clavegueres en un regnat a l’ombra. És evident que existeix la raó d’Estat, però encara és més evident que tot no es pot fer en nom de la raó d’Estat, perquè llavors l’Estat deixa de tenir tota raó.

L’escàndol que afecta el ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau esclata al cor d’aquest concepte, en ple envit de Catalunya amb Espanya. No és la primera vegada que aquest ministeri es veu embolicat en denúncies d’aquesta mena de pràctiques, i aquí tenim, a la retina recent, les brutals campanyes de descrèdit contra Artur Mas i Xavier ­Trias, en plenes eleccions, amb documents sortits de les entranyes d’Interior, que ningú no sabia com s’havien perpetrat. Tot va quedar en no res, però el descrèdit va ser la carta del Govern central per triturar el procés català, abandonada qualsevol voluntat de resoldre’l per la via política. I aquesta pràctica de catacumba, que era prou sospitada a les files del sobiranisme, ara ja no és una sospita sinó una evidència de foc. És impossible que ningú, ni el ministre, ni el senyor De Alfonso, pugui justificar el que hem escoltat, i les explicacions donades fins ara ens prenen directament per imbècils.

I el que hem escoltat és un despatx de ministre on el director d’Antifrau català posa a disposició del ministeri la seva institució a fi d’involucrar polítics independentistes en escàndols de corrupció. No és una conversa entre institucions, és un col·leguisme entre polítics conspirant per veure de quina manera es frena el moviment independentista. No hi ha per on agafar-ho, i com a mostra la frase de l’estiu: “Si tens alguna cosa, dóna-me-la, dóna-me-la, que no sembli que surt de la UDEF i sembli un atac”. I què se’n pot dir, d’aquesta altra?: “El president ho sap. Jo l’hi vaig dir a ell. És un home discret. La seva mà dreta no sap el que fa la seva esquerra”. I deu ser cert, perquè ara el president està en mode mà dreta, i sap que no sap.

Arribats a aquest punt, el problema ja no és només la merda, sinó que suri, i aquesta ha esclatat en plena cara del PP. Ni l’àngel Marcelo la pot ne­tejar, perquè la possibilitat de pràc­tiques antidemocràtiques, pròpies d’estats policials, ja no és una sospita, sinó una evidència. I davant l’evidència, només hi tenen cabuda la vergonya pública i la dimissió fulminant.