Re-United Kingdom

Al Regne Unit tenen molt clar que la sobirania, la interna inclosa, és perfectament negociable

La Vanguardia en català | 23/09/2014 - 00:00h


David González

Barcelona


Per més que s'entestin alguns postmoderns, assumir que, si de cas, hi ha veritats -en plural- és impossible sense pensar el concepte de veritat -en singular-. Hi ha veritats en la història, malgrat que ho neguin els nihilistes del llenguatge i la legió de revisionistes de la caverna, platònica, que entre la llum i la foscor sempre triaran la segona: veure-hi cou.

Tan veritat és que la Catalunya del 1714 no era un Estat independent com que l'Estat espanyol no va existir fins a la Constitució del 1812. Fins al tractat d'Utrecht (1713), el que avui anomenem "Espanya" com a Estat i com a nació era conegut a les cancelleries europees com a Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica, i els sobirans "espanyols" es van intitular "rei" o "reina" de "les Espanyes" ("i de les Índies") fins a Isabel II. El concepte Estat és relatiu al temps en què va ser definit, per a nosaltres, el de la modernitat contemporània. La qual cosa tampoc no significa que calgui llençar el nen amb l'aigua de la banyera: no hi havia estats com els entenem ara abans del XIX, però el que Weber va caracteritzar a començaments del XX com aquella comunitat humana o organització del poder polític que, dins d'un determinat territori, reclama per a si (amb èxit) el monopoli de la violència física legítima -consentida- va començar ja a cristal·litzar a Europa en plena edat mitjana.

Com que Felip V no podia exercir la violència legítima per domar l'austriacisme català, va usar la coartada legal del "dret de conquesta" a fi de legitimar la seva sobirania absoluta, no condicionada ja al referèndum de Corts, en tots els territoris hispànics que van donar suport a l'arxiduc Carles. Venim de violències legals molt antigues, ens considerem catalans o espanyols o les dues coses alhora. I com que només es "conquereix" el que no es té i s'hi resisteix, es pot concloure que l'acte fundacional de l'Estat espanyol existent no es va basar precisament en un contracte de lliure adhesió dels representants dels seus territoris constituents -les dues corones, la castellana i l'aragonesa, com així havia estat fins aleshores- i encara menys amb la ciutadania, una veritat que continua projectant inquietants ombres sobre el present.

Estat o cos polític sobirà, coerció legal, sobirania nacional, democràcia... són realitats que s'han desenvolupat en un equilibri precari o en un desequilibri manifest en els últims segles. Al Regne Unit tenen molt clar que la sobirania, començant per la interna, és perfectament negociable perquè es basa en el consentiment ciutadà i territorial. Aquesta és la gran lliçó del referèndum d'Escòcia: Re-United Kingdom. L'Estat britànic, com sigui que es configuri a partir d'ara, ha acceptat sotmetre's a un test d'estrès sense cap límit en termes de sobirania -ho subratllo perquè no es confongui (o ens confongui) algun "federalista"- i l'ha superat amb brillantor perquè així ho han decidit lliurement els escocesos. En veritat, això de la pèrfida Albió s'assembla, en tot i en res, al que tenim aquí.