Sobiranisme expectant

La Vanguardia en català | 23/09/2014 - 00:00h


Kepa Aulestia


El resultat del referèndum escocès, sumat a la inviabilitat del pla Ibarretxe al seu dia i a les vicissituds que avui travessen els partidaris del dret a decidir a Catalunya, sembla que consolida aquesta via pròpia que fa un temps que assaja el PNB d'Urkullu i Ortuzar. Aquests últims no s'havien mostrat mai més cauts pel que fa a les apreciacions sobiranistes que en vigílies del 18 de setembre. La insistència dels dirigents del PNB en el sentit que allò que els agradava d'Escòcia era el procediment, i el fet que a cap d'ells no se li acudís mostrar-se a favor del sí, no reflectia només una actitud de prudència davant un desenllaç que es pronosticava inclinat cap al no. A més, potser cal pensar que els jeltzales van entomar amb una continguda alegria aquest triomf. Hauria estat més compromès per a la política que encarna el lehendakari que Escòcia s'hagués declarat partidària de la independència.

Enmig del desconcert que el resultat d'Escòcia ha generat entre els més entusiastes del dret a decidir destaca la presència d'un sobiranisme peculiar, que podria reclamar-se com a expectant, tot i que de vegades sembla que es comporti només com a espectador. La formulació jeltzale és suggeridora: un nou estatus polític que emuli el que representen el concert i la quota des del punt de vista financer. En altres paraules, que Euskadi es faci càrrec de totes les competències menys d'aquelles que pacti compartir o cedir a les institucions centrals de l'Estat.

La idea reivindicaria com a pròpia aquella virtut amb què Juan José Ibarretxe qualificava la seva proposta d'amable. El sobiranisme expectant representaria, com aquell qui diu, l'última novació del projecte nacionalista. Però no deixa de ser una resposta gairebé instintiva a les dues necessitats bàsiques que sent el PNB. D'una banda, aconseguir un marc genuí en la bilateralitat amb Madrid que Catalunya no enfosqueixi o entorpeixi. De l'altra, provar de caminar per un camí que en cap cas no pugui afavorir l'esquerra abertzale en la seva pretensió de substituir els jeltzales al capdavant del món nacionalista.

El sobiranisme del PNB es mou a les palpentes, i això no és pas dir mal de ningú. Anomenar estratègia el que es fa en política amb la nació és sempre pretensiós. Pretensiós que Cameron digués ara que té una estratègia, o que Salmond al·legués com a causa de la seva dimissió que la seva li havia fallat. Pretensiós que Mas qualifiqués d'estratègia el joc del gat i la rata sobre el tauler d'aquests múltiples escenaris a què al·ludeix. O que Rajoy s'hi referís cada vegada que reitera que la seva obligació és complir i fer complir la llei. El sobiranisme expectant té una certa idea del que no li convé i ha d'evitar. Són les lliçons que va recollint de la seva pròpia experiència i de les ensopegades que suporten els altres. Observa el que passa al seu voltant i s'adona que -a diferència d'ERC, que no té res més a fer que sotmetre a marcatge al postpujolisme convergent- l'esquerra abertzale està tan atrafegada preservant el seu propi passat, eludint la derrota d'ETA i gestionant una infinitat d'institucions que no li queden energies per descol·locar el PNB esperonant el ritme cap a la independència.

El sobiranisme expectant del PNB sap també que mentre el Govern convergent de la Generalitat ensopega, ell podrà mostrar públicament la seva simpatia per l'efervescència de la Diada i per l'intent de celebrar la consulta, mentre es guarda bé prou de deixar-se arrossegar per l'estelada. La situació actual se li fa suportable, fins i tot còmoda. El no ha guanyat a Escòcia i el PNB s'ha deslliurat de veure's interpel·lat per una victòria del sí. La consulta no tindrà lloc a Catalunya, i el PNB deplora l'entestament de Madrid mentre diposita en una ponència parlamentària l'estudi del futur de l'autogovern basc i intenta mantenir viva una línia de comunicació amb Rajoy per pocs fruits que doni. A més, mentre la reivindicació del referèndum ocupi la plaça pública catalana, serà més difícil que la Generalitat s'immisceixi en els privilegis de la foralitat i demani una autonomia fiscal i financera anàloga.

L'observació prudent del que els passa als altres és una característica acusada en els últims anys del Partit Nacionalista Basc. Però tot sobiranisme és expectant i es mou igualment a les palpentes. De la mateixa manera que tot sobiranisme és sincrètic, perquè no està interessat a depurar el seu ideari quan a cada moment pot recórrer a unes o altres referències de principi per propugnar combinacions precises d'autodeterminació i de pragmatisme, d'efervescència social i de plataforma institucional, d'oposició i de govern. Com si el "pèndol patriòtic" hagués d'oscil·lar a cada segon, a cada declaració pública.