OPINIÓ
23 octubre 2017 2.00 h

KEEP CALM

El rei i Seat

JORDI CREUS
Matías Carnero, del comitè d’empresa de Seat, diu que han existit fortes pressions “polítiques i monàrquiques” pel trasllat de la seva seu

Sabeu quin va ser el primer vehicle que va sortir de la fàbrica que Seat va instal·lar a la Zona Franca de Barcelona als anys cinquanta del segle XX? Un 1400, un cotxe de formes arrodonides que recordava els automòbils que en aquella època feien furor als EUA. Era el 13 de novembre del 1953, tres anys després del naixement de la SEAT gràcies a un acord entre el franquista Institut Nacional d’Indústria (INI) i la Fabrica Italiana di Automobili Torino (l’emblemàtica Fiat).

Tot i que la banda espanyola va fer mans i mànigues perquè aquesta planta s’instal·lés a Castella, en un lloc poc industrialitzat (i per tant poc conflictiu pel que feia a les lluites obreres) de Burgos o Valladolid, finalment els italians van acabar imposant-se. Així, el 1950, amb la col·locació de la primera pedra a la Zona Franca, es va posar en marxa un projecte que, malgrat els sensibles canvis de tot tipus (avui la planta és a Martorell i Seat és una filial de Volkswagen) ha perdurat fins als nostres dies.

Seat és actualment una de les empreses més importants que hi ha a Catalunya. Escenari d’algunes de les lluites obreres més destacades del nostre passat recent, avui torna a estar a l’ull de l’huracà a causa de la política del govern espanyol destinada a afavorir –i incentivar– el trasllat de les seus socials de les empreses de casa nostra. En aquest sentit, destaquen les manifestacions del president del comitè d’empresa de Seat, Matías Carnero, en el sentit que han existit fortes pressions “polítiques i (atenció!) monàrquiques” per aconseguir que traslladin la seva seu fora de Catalunya. Possiblement, l’exmilitant del PSUC, posterior ministre d’Aznar i actualment abonat als consells d’administració d’empreses, entre les quals Seat, Josep Piqué, ens podria donar alguna explicació d’aquesta ingerència. Però més enllà d’això, una darrera constatació: fan més mal a l’economia i provoquen més pànic financer les imatges de l’1-O amb la policia i la Guàrdia Civil pegant a la gent que només volia votar, que no pas vint processos independentistes.