Una presidència amb antecedents

cíclic · Els problemes dels presidents amb la justícia són una constant i fins i tot a l'època medieval se'n va processar algun per corrupció recents · Al segle XX, a tots menys Maragall i Montilla, comptant-hi els de la Mancomunitat, els han perseguit

23/12/14 02:00 BARCELONA - ÒSCAR PALAU / CARLOTA CAMPS
A dalt, a l'esquerra, Francesc Macià, el 1933 al balcó de la Generalitat. Al costat, la portada del diari ‘El Día Gráfico' del 5 d'agost del 1917, amb el llavors president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba. A sota, Jordi Pujol, al balcó del Palau de la Generalitat Foto: ARXIU CORREO CATALAN.

Els problemes dels presidents de la Generalitat amb la justícia són una constant al llarg de la història, ja fins i tot des de l'època medieval, quan alguns van ser jutjats per tribunals eclesiàstics. Quan s'evidencia la situació, en tot cas, és al segle XX, si bé en la majoria de casos no serien processats per l'exercici del seu càrrec, sinó per fets anteriors. “Tots els presidents catalans de l'últim segle, incloent-hi el de la Mancomunitat, han estat perseguits en un moment o altre per la justícia, tret de Maragall i Montilla”, explica l'historiador Josep M. Solé i Sabaté. Vet aquí un resum històric de les vicissituds judicials.

Pau Claris, l'emmetzinat

Tot i que no va ser un problema judicial pròpiament dit, el cas medieval més conegut és potser el de Pau Claris, el 94è president català, que va ser nomenat el 1638 enmig d'un conflicte obert entre la monarquia hispànica i la francesa. L'allotjament de les tropes hispàniques en terres catalanes i l'ordre reial de prohibir el comerç entre catalans i francesos va fer esclatar les protestes al carrer. El poble va dir prou i Claris li va fer costat. Madrid va respondre a la resistència institucional iniciant un procés contra ell. Al carrer, però, res es va aturar i llavors van decidir tirar pel dret, ocupant Catalunya. Veient la situació, Pau Claris s'aliaria amb França i arribarien a un pacte d'ajuda militar. A més, convocava la Junta de Braços que proclamaria la República Catalana. És aquí quan Catalunya se separa de la monarquia hispànica, però no esdevé independent: s'integra al regne de França. Un mes després, el febrer del 1641, Claris mor sobtadament. Feia un any que tenia problemes de salut, però és força sòlida la teoria d'alguns autors que afirmen que va morir emmetzinat. Sembla que Claris va ingerir acqua di Napoli, un verí fet amb una mescla d'arsènic i herbes.

Corrupció medieval

També Guillem de Guimerà (6è president), Benet Fontanella (87è) i Antoni de Planella (113è) van tenir problemes, aquests sí judicials, però per un altre motiu: tots tres van ser esquitxats per casos de corrupció. El mandat de Guillem de Guimerà va estar tenyit per un presumpte malversament de fons públics, fet que el va portar a ser destituït. Però potser el més greu va ser el de Fontanella, qui el 1623 va haver de fer front a un processament per desviament de fons públics i furt de béns de la Casa de la Diputació. Durant el seu segon mandat, el 1703, Planella era acusat d'un afer de corrupció, i la investigació acabava amb la seva destitució.

Prat de la Riba, emmalaltit

Enric Prat de la Riba, el gran artífex de la recuperació de les institucions catalanes al segle XX, i primer president de la Mancomunitat el 1914, havia tingut abans els seus problemes amb la justícia espanyola. El 1897, com a integrant de la Unió Catalanista, va redactar una carta per felicitar al rei de Grècia per l'annexió de Creta, en nom del poble català. En sortir del seu lliurament al cònsol grec a Barcelona, es va cantar Els Segadors, i la policia va perseguir els congregats. La publicació del document va suposar el processament de Prat de la Riba, que anys més tard va tornar a tenir problemes, ja com a director de La Veu de Catalunya. El diari va publicar, el març del 1902, quan hi havia declarat l'estat de guerra per una sèrie de vagues generals, la traducció d'un article publicat abans, en francès, a L'Independant de Perpinyà. El polític va ser detingut i engarjolat, i tot i que va sortir al cap de pocs dies.

Puig i Cadafalch, sense feina

El seu relleu a la Mancomunitat va ser l'arquitecte Josep M. Puig i Cadafalch, que amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera va deixar la presidència i es va exiliar a França, poc abans que la institució fos primer entregada al governador militar de Catalunya, i després dissolta. Puig va amagar el seu arxiu personal en una doble paret de casa que no van descobrir fins al 2003. De nou a Catalunya, Puig es va tornar a exiliar a la Catalunya del Nord arran de l'esclat de la Guerra Civil. El 1942 li van permetre tornar, però li van prohibir exercir més d'arquitecte, i es va dedicar a muntar actes culturals i a emprendre la reconstrucció de l'Institut d'Estudis Catalans.

Macià i Prats de Molló

Quan encara era diputat a Madrid –ho va ser durant 16 anys, fins al 1923, primer per Solidaritat Catalana i després com a independent– Francesc Macià es va oposar el 1918 a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, i el 1919 va crear la Federació Democràtica Nacionalista, de discurs més radical. Havent fet carrera militar a l'exèrcit espanyol, Francesc Macià va crear el 1922 Estat Català per impulsar la lluita armada per la independència, i el juny del 1923 es declarava separatista a Madrid. El cop d'Estat de Primo de Rivera aquell setembre va fer que s'exiliés a França, des d'on va intentar ordir una invasió militar de Catalunya per proclamar la independència, en l'episodi conegut com els Fets de Prats de Molló. La delació d'un col·laborador de Mussolini va alertar el govern espanyol, i el govern francès el va detenir. Macià va ser jutjat i condemnat a sis mesos de presó, que va complir a París. Derrocat el dictador, va tornar a Catalunya, on el 1931 va ser un dels fundadors d'Esquerra Republicana, va negociar el retorn de la Generalitat i la va presidir fins a la seva sobtada mort el Nadal del 1933.

Lluís Companys, afusellat

Segurament la de Lluís Companys, l'únic president de govern del món elegit democràticament que ha mort executat, és la història més impactant. Ja al principi de la dictadura de Primo de Rivera, quan era diputat pel Partit Republicà Català i havia fundat el sindicat agrari Unió de Rabassaires, va ser detingut i va passar un mes a la presó Model per la seva militància catalanista. Companys va tornar a la presó per dos períodes d'alguns mesos el 1929 i el 1930, primer per la seva implicació en una trama civil i militar per derrocar el dictador i, després, per subscriure un manifest que defensava públicament Macià arran de la seva detenció pels fets de Prats de Molló.

Instaurada la República i recuperada la Generalitat, Companys assumeix la presidència a la mort de l'Avi. L'octubre de 1934, amb el govern espanyol en mans de la dreta, el president aprofita la convocatòria d'una vaga general per declarar, el 6 d'octubre, l'Estat català de la República Federal espanyola. Però Madrid envia l'exèrcit, la revolta no té èxit i l'autonomia queda suspesa. Companys i altres consellers són jutjats i condemnats a 30 anys de presó, tot i que el febrer del 1936 són amnistiats pel nou govern espanyol d'esquerres, i recuperen el Parlament i la Generalitat. Cinc mesos després esclata la Guerra Civil. Pràcticament perduda, Companys s'exilia el febrer del 1939 a París, d'on ha de fugir l'any següent arran de l'ocupació alemanya. Tot i això, agents nazis el detenen l'agost del 1940 a la Bretanya i l'entreguen al règim franquista, que el tortura durant cinc setmanes a Madrid i el sotmeten a un consell de guerra sumaríssim per rebel·lió militar el 3 d'octubre. El dia 15 és executat al castell de Montjuïc.

Irla i Tarradellas, exiliats

Exiliat el 1939 a França, llavors encara com a president del Parlament, Josep Irla va assumir la presidència a l'execució de Companys, en una “interinitat”, forçada per la dispersió del govern, que va durar 14 anys. Des de l'exili, sense haver trepitjat mai el Palau de la Generalitat i amb mitjans precaris, va intentar mantenir viva la Generalitat amb un govern de personalitats exiliades. El 1954, quatre anys abans de morir a França, deixaria el càrrec al fins llavors conseller en cap, Josep Tarradellas, que el va assumir fins a la tornada de la democràcia i el restabliment de la Generalitat. Abans, també havia tingut els seus problemes. El 1940, quan era conseller de Finances a l'exili, l'havien detingut a instàncies d'un diplomàtic espanyol i tancat cinc dies a la presó de Marsella. L'any següent el tornarien a empresonar, ara tres mesos, a Ais de Provença, però sempre se'n podria acabar sortint.

Pujol i els fets del Palau

La relació de Jordi Pujol amb la justícia espanyola ve de lluny. El maig del 1960 és detingut, torturat i jutjat arran dels Fets del Palau de la Música, la primera gran protesta catalanista contra el franquisme, a qui desafiarien llençant pamflets i cantant el prohibit Cant de la Senyera en un homenatge al poeta Joan Maragall. Pujol és condemnat a set anys de presó, dels quals en compleix dos i mig, a Saragossa, més un de confinament a Girona.

El maig del 1984, ja president, Pujol és inclòs en la querella de la Fiscalia de l'Estat contra exdirectius de Banca Catalana, entitat que havia fundat el 1959 i de què havia estat directiu fins als 70, fet que converteix les eleccions en una mena de plebiscit que supera amb majoria absoluta. Fins i tot rep una manifestació de suport coincidint amb la seva investidura. A l'octubre li prenen declaració a Palau. El jutge acaba la instrucció dos anys després i els fiscals demanen el processament de 18 exconsellers del banc, entre ells Pujol, per presumptes delictes d'apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses. L'Audiència de Barcelona ho desestima, i el març del 1990 decreta el sobreseïment definitiu del sumari per a la resta d'encausats.

Després que el juliol confessés haver amagat 4 milions de l'herència a l'estranger, a Pujol se li ha obert un nou front, i ja ha estat citat a declarar com a imputat, el 27 de gener que ve, juntament amb la seva dona i tres dels seus fills, per presumptes delictes de frau fiscal i blanqueig de capitals. La història continua...

Els francesos
El 97è president, Gispert d'Amat, va acabar a la presó el 1647, però no per cosa de la monarquia hispànica, sinó de la francesa, de qui depenia llavors, i que volia llimar les arestes identitàries dels catalans. Després d'enviar al rei un memorial de greuges sense rebre resposta, es va iniciar un complot on va participar D'Amat, a qui van detenir a la porta de la Generalitat. No el van jutjar, però sí inhabilitar
Darrera actualització ( Dimarts, 23 de desembre del 2014 02:00 )