ARTICLES
23 desembre 2015 2.00 h

L'Espanya anticatalana

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

És habitual i comprensible que els nostres dirigents més significatius atribueixin a l'“Estat espanyol” la incessant acció política contra Catalunya, és a dir, que en facin responsables el govern i les altes institucions de la monarquia, entre les quals ocupa un lloc d'honor el Tribunal Constitucional. Defugen, doncs, referir-se a “Espanya”, amb el propòsit benintencionat de distingir entre aquest concepte i el d'“Estat-govern”.

L'anticatalanisme és el gran projecte nacional espanyol d'aquests inicis del segle XXI; és el factor cohesionador més sòlid de la societat espanyola

Si realment això respongués a la realitat, voldria dir que la pregona animadversió contra Catalunya no hauria arrelat en tots els àmbits de la vida social, cultural i mediàtica, i que seria atribuïble només a la classe dirigent espanyola, la qual cosa fóra molt menys greu.

Per poca informació que tinguin els ciutadans de Catalunya; per poca estona que dediquin a escoltar les ràdios, a veure les televisions i a llegir els diaris espanyols; per poc que hagin tingut ocasió de viatjar per Espanya, sabran que el sentiment anticatalà ha arrelat amb força en tots els racons peninsulars i en tots els sectors socials.

Existeix un sol partit espanyol que sigui favorable al dret de Catalunya a decidir lliurement, pacíficament i democràticament el seu futur? No n'hi ha cap, perquè àdhuc aquells que parlen tramposament del dret de Catalunya a fer un referèndum, supediten aquest dret a condicions que saben impossibles, com ho són l'acord amb l'Estat i la reforma de la Constitució. Aquells que volen alleujar la seva mala consciència en aquesta qüestió arriben a parlar de federalisme, sabent que, a Espanya, no n'hi ha de federalistes, i per descomptat, mai referint-se a un federalisme asimètric.

Hi ha en tot el territori de l'Estat un sol mitjà de comunicació que no faci una despietada, insistent i bruta campanya contra les aspiracions catalanes? No n'hi ha ni un. Hi ha en el món intel·lectual, cultural, universitari un grup significatiu de persones que s'hagi manifestat explícitament respectuós amb el dret dels catalans a decidir el seu futur? No existeix. Ni entre la gent d'esquerres que va ser antifranquista i és demòcrata a l'espanyola, ni entre la gent de centre ni la de dreta. Algú ha llegit algun manifest d'artistes, de catedràtics o d'escriptors que sigui favorable a l'esmentat dret a decidir dels catalans? La resposta és no.

Algun català ha agafat mai un taxi a
la capital d'Espanya en què el taxista, en sentir parlar català als clients, no hagi reaccionat amb menyspreu o que, com a mínim, s'hagi manifestat tolerant amb una suposada voluntat independentista del passatge? Em diuen que no.

Per tant, de la mateixa manera que els historiadors parlem avui de la Grècia clàssica, de l'Anglaterra victoriana, de la Itàlia renaixentista, de la França revolucionària o de l'Espanya franquista, els historiadors del futur, en estudiar la realitat espanyola dels nostres dies, i en cercar-ne el principal element identitari, hauran de parlar de l'Espanya anticatalana, com una subetapa de la seva història contemporània.

Així, l'anticatalanisme és el gran projecte nacional espanyol d'aquests inicis del segle XXI; és el factor cohesionador més sòlid de la societat espanyola. L'anticatalanisme ha omplert de sentit una societat sense projecte col·lectiu engrescador, que va fent la viu viu sota el mediocre cabdillatge polític dels líders dels grans partits de l'Estat. L'“Espanya contra Catalunya”, doncs, està més viva que mai, pesi a qui pesi. Segurament a aquells que no paren de fomentar el sentiment anticatalà. Pobra Espanya! Una vegada més: “Adéu, Espanya.” I un desig: que en la distància retrobem l'harmonia i l'estimació que l'estar junts ha fet impossible.