OPINIÓ
CATEDRÀTICA DE COMUNICACIÓ - 23 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Irlanda i Catalunya

IMMA TUBELLA - CATEDRÀTICA DE COMUNICACIÓ

La situ­ació ara a Cata­lu­nya és simi­lar a la d’Irlanda al 1920. Allà amb ter­ro­risme, aquí amb pre­sos polítics i cap violència. Allà i aquí en un punt mort, cap de les dues parts enfron­ta­des, el Regne Unit i Irlanda allà, i Espa­nya i Cata­lu­nya aquí, té prou força per vèncer. Hi ha moments en què cal una atu­rada, no per cedir-ho tot, sinó per con­so­li­dar el que es té i per reduir el pati­ment d’uns i altres. Cal coratge i deter­mi­nació per les dues parts enfron­ta­des per fer-ho. Si es fa, ser acu­sat de traïdor pels pro­pis és una abso­luta cer­tesa.

El pro­blema no es pot resol­dre més que mit­jançant la nego­ci­ació. Cal que les parts par­lin, però la difi­cul­tat és com emmar­car el diàleg. En igual­tat d’esta­tus entre les parts o supe­di­tada una per for­mar part de l’Estat. Allà la Com­monwe­alth, aquí l’Estat espa­nyol. Hi va haver deu car­tes entre Lloyd George, pri­mer minis­tre del Regne Unit, i Éamon de Valera, cap del govern irlandès abans de l’inici de les con­ver­ses. De Valera afir­mava que repre­sen­tava el poble irlandès i Lloyd George mani­fes­tava que ell, De Valera, no repre­sen­tava més que un “domi­nion” din­tre de la Com­monwe­alth i per tant estava sub­jecte a la sobi­ra­nia de l’estat del qual for­mava part. Varen deba­tre sense con­cloure sobre la qüestió. Es va resol­dre dei­xant “apar­cada” la qüestió i començant a par­lar. Aquí i allà es podria adop­tar la mateixa solució. Si allà va ser vàlida ho hau­ria de ser aquí. De Valera, veient que era impro­ba­ble acon­se­guir un acord per la inde­pendència d’Irlanda, va enviar a nego­ciar Mic­hael Collins, cap del braç armat del Sinn Féin. No volia ser el res­pon­sa­ble de cedir. La jugada era “intel·ligent” i per­versa.

Allà la ini­ci­a­tiva va par­tir del govern britànic, per­so­nal­ment del pri­mer minis­tre, aquí hau­ria de par­tir de la Gene­ra­li­tat, per­so­nal­ment del pre­si­dent Torra. No es pot fer pública si no es té asse­gu­rada l’accep­tació per la con­tra­part. És a dir, el pre­si­dent Torra té asse­gu­rada l’accep­tació de la nego­ci­ació pel pre­si­dent Sánchez. Allà no hi va haver cap con­dició prèvia, tret de nego­ciar des de la lega­li­tat vigent i del com­promís de por­tar l’acord als par­la­ments de West­mins­ter i Dublín. Això sig­ni­fi­cava que es nego­ci­ava un auto­no­misme, però no una inde­pendència. Ningú va renun­ciar a res, ni es va com­pro­me­tre més enllà de par­lar i pac­tar din­tre del marc legal de l’Estat. Aquí el com­promís i el marc hau­ria de ser el mateix.

Per nego­ciar amb força i auto­ri­tat, la Gene­ra­li­tat neces­si­ta­ria un suport majo­ri­tari del poble de Cata­lu­nya, del que es declara inde­pen­den­tista i del que no. Cal­dria doncs un referèndum a Cata­lu­nya on es pre­guntés si s’auto­ritza una nego­ci­ació bila­te­ral. La pre­gunta podria ser “Vol que Cata­lu­nya obri un procés per acor­dar amb garan­ties de lega­li­tat i bila­te­ra­li­tat el seu esta­tut d’auto­go­vern amb les ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat?”. El referèndum abans d’ini­ciar la nego­ci­ació és neces­sari perquè és un punt inter­medi entre els que volen la inde­pendència i els que no. Cor­res­pon al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat tro­bar-lo, i és aquest un bon ins­tru­ment per fer-ho. Si el pre­si­dent Torra el pro­posés, demos­tra­ria per la via dels fets que no repre­senta només una part del poble de Cata­lu­nya, els inde­pen­den­tis­tes, sinó a tots. L’acció té risc polític, des­fer­marà crítiques per part de la ciu­ta­da­nia més sobi­ra­nista i per des­comp­tat de la dreta uni­o­nista, però és política­ment valenta i pot ser valu­osa. En aques­tes cir­cumstàncies, ERC i PDe­CAT hau­rien d’apro­var els pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat perquè aquest seria un incen­tiu impor­tant perquè el pre­si­dent Sánchez acceptés la nego­ci­ació. El fet d’apro­var-los és posi­tiu en si i la raó per no fer-ho un cop acon­se­guit el com­promís de nego­ci­ació de l’Estat des­a­pa­reix. El paral·lelisme dels dos pro­ces­sos, català i irlandès, és gran, però aquí no abso­lut.

Allà les con­ver­ses varen ser secre­tes i aïlla­des. Cap de les dues parts sabia què par­la­ven les dele­ga­ci­ons fins que hi va haver un acord tan­cat i sig­nat. Aquí ha de ser igual. Que les dues dele­ga­ci­ons par­lin i por­tin el millor acord a què puguin arri­bar, però que no con­sul­tin públi­ca­ment, mai els par­tits polítics, tret dels que donen suport a cada govern i sem­pre a través d’aquests. El moment de debat polític ha de ser amb l’acord tan­cat quan aquest arriba als dos par­la­ments. A Irlanda Mic­hael Collins no va infor­mar el govern irlandès fins que va tenir l’acord, aquí qui repre­senti la Gene­ra­li­tat hau­ria només d’infor­mar el pre­si­dent Torra. L’acord un cop conclòs ha de ser apro­vat pels dos par­la­ments. Allà l’apro­vació va anar de pocs vots, aquí anirà pro­ba­ble­ment igual.

Man­te­nir per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya el paral·lelisme històric dels fets li dona força i l’ajuda. Ningú pot negar a Espa­nya que en aquests ter­mes és una nego­ci­ació legítima. Qui pot dub­tar de la força política i de la soli­desa del govern britànic al 1920? El govern espa­nyol ha de subrat­llar que nego­cia des de la legi­ti­mi­tat, amb la majo­ria al Congrés dels Dipu­tats que l’ha por­tat a tenir la res­pon­sa­bi­li­tat de gover­nar l’Estat espa­nyol. Per la Gene­ra­li­tat igual. Hi ha d’haver un paral·lelisme entre la gene­ro­si­tat del Regne Unit i la que ara hau­ria de tenir Espa­nya. Lloyd George va ser un esta­dista. El pre­si­dent Pedro Sánchez té la pos­si­bi­li­tat de ser-ho. Pel Regne Unit el pro­blema era petit, però greu, podia con­ta­mi­nar la Com­monwe­alth, Índia, Austràlia, Canadà. Per Espa­nya el pro­blema és gran i greu, no tro­barà pau i esta­bi­li­tat fins que el resol­gui.

Irlanda va ser autònoma al 1921, després de la rati­fi­cació dels acords de West­mins­ter, i inde­pen­dent al 1948. L’exem­ple a no seguir és la guerra civil entre irlan­de­sos des de 1921 que va supo­sar l’assas­si­nat de Mic­hael Collins. No serà el cas de Cata­lu­nya. És tan evi­dent que és inne­ces­sari expli­car-ne les raons. Tot acord incor­pora clàusu­les “dis­cre­tes” que no convé fer explícites. Sabem qui­nes són entre Cata­lu­nya i Espa­nya. No cal dir més.