LA CLAU  No és que ningú vulgui governar Espanya ; és que, per immaduresa democràtica, la transacció s'equipara a cessió i la proposta, a xantatgeEl president del Govern en funcions declina sotmetre's a la investidura perquè "els 7.300.000 votants del PP no seran utilitzats per obrir un termini".
En política, les aparences enganyen. Quan el guanyador de les eleccions del 20-D, Mariano Rajoy, declina la invitació del rei Felip d'optar a la investidura i Pedro Sánchez, segon però amb certes opcions per articular una majoria, anuncia que tampoc es presentarà per ara, els dos grans partits transmeten a l'electorat l'alarmant missatge que Espanya no té qui la vulgui governar. Completen el sainet els vaivens d'Albert Rivera i el cop d'efecte de Pablo Iglesias, que divendres repartia les carteres d'un "Govern de canvi" que per ara no hi és ni se l'espera. Però els arguments que la ciutadania estupefacta escolta oculten altres motivacions. Congelar la seva candidatura a l'espera de temps millors, com ha fet Rajoy, disloca els procediments establerts per forjar la investidura i el deslegitima per vindicar més endavant la seva condició de líder més votat. El president en funcions pretén que Sánchez es cogui a foc lent a la foguera atiada per Iglesias i els barons del PSOE, als quals el PP acabarà oferint suport en les seves autonomies a canvi d'una gran coalició a la Moncloa. A foc lentSánchez fuig d'aquesta emboscada apel·lant al Cap d'Estat perquè forci Rajoy a formalitzar la seva candidatura o tirar la tovallola. Un debat d'investidura precipitat l'enviaria als braços de Podem i l'independentisme català, tot plegat enmig del soroll de sabres a Ferraz. I, si fracassés en el seu intent, les pressions perquè facilités l'elecció d'un aspirant del PP serien indefugibles.
|
|
|
