Les vaques de la mala llet

La Vanguardia en català | 24/05/2015 - 00:00h


Julià de Jòdar


En la recent campanya electoral, els candidats a l'alcaldia de Barcelona, de cultura, no n'han parlat gens ni mica, i no sembla que se l'hagi trobada a faltar -a excepció, potser, dels que Xavier Bru de Sala anomena "culturalistes", que es van haver de conformar a escoltar els portaveus culturals de les distintes candidatures, convocats pel Cercle de Cultura, al Cercle d'Economia-. Pel que en sé, molt de soroll per no res: sembla que haurem de continuar entre la falta de recursos i l'ofec fiscal, les quotes de partit i els grups d'influència, el minifundisme i la divisió corporativa, el despotisme de la burocràcia i el sucursalisme de barriada, l'emprenedoria voluntarista i la preca­rietat, maquilladores de l'atur.

És temptador recórrer al tòpic que tot seria culpa de la separació entre cultura i vida, però, avui, cultura és igual a "política cultural", o sigui, relat oficial -per tant, ficció- difós des dels distints mitjans públics i privats, esdevinguts veritables "partits" que escombren cap al negoci ­comú -la producció industrial de la cultura i el consum que n'és origen i conseqüència-. Pel que fa a la vida als afores del poder, es tractaria d'anar tirant, reduir la despesa a l'imprescindible, i deixar un forat al cervell per a la nostàlgia del paradís que mai no va existir -el terreny abonat per a totes les superxeries de la "política cultural"-. I així es tanca el cercle, més o menys infernal, de cultura i vida.

Per veure clar, en la sempre enterbolida realitat, és aconsellable de freqüentar productes genuïns, que permeten una lectura política de bona llei per la molta riquesa de vida que aporten -penso en la biografia Joan Perucho, cendres i diamants, de Julià Guillamon-. Igual que els personatges secundaris sovint necessiten actors principals, una cultura petita demana indagadors d'altura. (Ara mateix caldria dir que em sorprèn que el llibre de Guillamon, amb la informació que tragina, no hagi ocupat blogs, tertúlies de matí i tarda, i pàgines senceres de diaris, però, esclar, si no fos així, no seríem una cultura petita). El mèrit principal del llibre és que fa investigació de primera mà i d'altíssim nivell deixant de costat la xafarderia cultural dels divulgadors i les ­arbitrarietats dels venjadors culturals. Amb les eines de l'historiador, del filòleg i del crític, Guillamon no ha deixat d'indagar en cap arxiu, biblioteca, o hemero­teca; ha remenat col·leccions, fons i ca­tàlegs; ha llegit biografies, memòries i epistolaris; ha regirat àlbums i ha fet entrevistes -no ha deixat descansar els morts ni els vius-. Així ens ha pogut mostrar sense mitges tintes que veníem d'una desfeta històrica, acompanyada d'una repressió sense treva, i d'una divisió interna i externa, que només la gent de la cultura va superar amb pedaços i compromisos, renúncies i fidelitats. Les fal·làcies sobre el caràcter "burgès" de la cultura catalana fan riure quan es pot seguir, de la mà de Guillamon, els avatars de les revistes Alerta, Ariel, Laye, o Atzavara, perquè mostren la nostra persis­tència en l'eixutesa: catalanisme i clandestinitat, cultura ofi­cial i col·laboracionisme, llengües en conflicte, en préstec, o en intercanvi, espais col·lectius i obra individual, indiferència i oportunisme es combinen per fer emergir la nova cultura catalana, que mai no tornarà a ser com abans.

Si el lector en vol treure conseqüèn­cies, pot establir compara­cions amb el present -és la gràcia dels llibres que ens interpel·len-. On som? En un moment delicadíssim, quan les estructures laboriosament creades per vàries generacions fan figa, els treballadors de la cultura són deixats de la mà de Déu, s'està perdent el públic, el poder financer fa l'orni, i els poders públics deixen la societat a mercè del vendaval, perquè la cultura oficial si no reparteix diners, no és res. D'aquí es podria pensar en la manera d'aprofitar el que ens queda, des d'una lectura humil del passat, per estalviar-nos expectatives desmesurades cap a una reconstrucció del teixit cultural basada en relats messiànics gallinacis. Perquè la pobra cultura catalana -la "cultureta", per als que fan com que no saben qui són (us n'estalviu els sè­niors) Espasa, Rojals, Todó, Oliver, Serés, Nopca, Cantero, Bagunyà, Pujol, Sanmartí, Terès, Benesiu o Lara-, no en té prou d'haver de traginar els problemes propis de tot sistema petit, dins un mercat ferotgement competitiu, sinó que, els últims temps, fa el paper galdós del pim-pam-pum per als que aprofiten la conjuntura política per rebaixar-la i denigrar-la fins uns nivells que teníem oblidats. En el si de la cultura catalana, tot seria mediocre, subvencionat i corromput pel poder; els seus escriptors independentistes -els 500, ni un més ni un menys, que van subscriure un manifest¿, segons un poeta, serien "vaques cegues"; a Porcel, autor d'El cor del senglar i de L'emperador o l'ull del vent, se l'insulta sense pudor per la seva relació amb els poders; Barcelona seria una menestrala llosca i vulgar, sense món, amb una burgesia mesquina i gregària; i encara en queden que gosen classificar els clàssics contemporanis en "cosmopolites i no": Pla, Sagarra i Maragall en serien, de cosmopolites, mentre que Foix, Carner, i Riba... aquests, no. Jesús, Maria i Josep! Quan llegeixo, en un paisà graciós, que el món sobiranista ha difós "veritats ensucrades, núvols de fumisteria (sic) i mis­sions unànimes", i provo d'entendre les raons amagades, rere les signatures, de l'últim manifest per a la salvació de la cultura barcelonina, penso que els temps mai no havien estat tan maluchos per a la lírica com la prosa, segons Barral, dels primers llibres de Juan Goytisolo...