Les urnes

La Vanguardia en català | 24/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


És possible que els joves que avui voten per primera ve­gada sentin una certa emoció, no endebades participen d'un gran acte col·lectiu.

Tanmateix, no crec que cap d'ells pugui sentir mai el que va sentir la gent que, després de quaranta anys de dictadura, va poder votar per primera vegada en llibertat. És cert que hi ha altres formes de participació política i que molts dels que vàrem exercir el dret a vot en aquell moment ja feia temps que estàvem compromesos en la lluita política. Però el dia en què ens vàrem llevar, vàrem sortir de casa i vàrem posar el vot en una urna, amb el nom que havíem escollit, aquell dia va concentrar la intensitat emotiva de molts anys de lluita.

Finalment, havíem conquerit un dret fonamental.

Si avui ho recordo és perquè tinc la impressió que no sempre pensem en l'enorme transcendència que té poder votar. De fet, aquests darrers temps, els catalans hem lluitat amb força precisament per poder-ho fer, i el crit de Carme Forcadell -"president, posi les urnes"- va esdevenir una mena de lema històric. I no cal dir la histèria de l'Estat quan vàrem posar-les de manera simbòlica el 9-N! És tan important l'acció de votar, que fins i tot quan es fa com a acte reivindicatiu i sense recorregut legal acaba causant un gran impacte, tant que tenim el president imputat judicialment. Votar no és un verb qualsevol, ni està generalitzat al món, ni és una conquesta segura. Per això mateix el ritual de la votació esdevé, per a molts de nosaltres, un ritual de llibertat.

Ho és especialment si recordem com està el mapa democràtic del món.

Només 88 països, és a dir, el 45%, tenen règims democràtics; 59 països, el 30%, tenen restriccions severes de la llibertat, en règims semi autoritaris; i finalment, 48 països, el 25% del total, viuen sota dictadures sense esquerdes ni oxigen. Aquests darrers representen el 35% de la població mundial, uns 2.500 milions de persones.

La suma de les dictadures plenes i les parcials arriba a comptabilitzar el 60% de la població mundial. És a dir, la majoria del planeta no gaudeix d'una festa com la d'avui, no haurà de pensar en programes ni candidats, no escollirà els seus representants i no serà tractat com un ciutadà madur i respon­sable. I tenir la consciència que la majoria dels éssers humans no viu en democràcia dóna la mesura del camí que encara cal recórrer. O dels riscos que podem patir els que en gaudim.

Per això mateix, avui és un dia bonic. Sobretot quan les notícies se succeeixen de forma amorfa. "Normalitat", en diuen, i aquesta paraula, per aquells que han viscut en dictadures, és cant celestial. No cal dir que tota democràcia és perfectible i la nostra ho és especialment. Però algú va dir que tots els mals de la democràcia només es poden resoldre amb més democràcia i això és tan cert com ho és el seu invers: no es pot resoldre res amb menys demo­cràcia.