L'elecció d'Ada Colau com a nova alcaldessa de Barcelona ha sigut rebuda amb actituds molt dispars. Als seus els domina l'emoció d'obrir un temps nou que, creuen, va molt més enllà de l'elecció d'una alcaldessa. Altres es pregunten com és possible haver deixat Barcelona en mans d'una activista, sense la menor experiència en tasques de govern, i dominada per la seva falta de respecte a les formes. L'esperança és que n'aprengui de pressa. Tres comentaris respecte a aquest debat. Necessitat d'aprendre. Ada Colau n'ha d'aprendre. Sens dubte. Sense anar més lluny, la seva col·lega Manuela Carmena acaba d'assenyalar com ha d'actuar una alcaldessa. Davant els desnonaments, o el necessari aprofitament de parcs d'immobles buits, ha optat per reunir-se amb els presidents de les grans entitats financeres amb seu a Madrid. Mentrestant, a la nostra alcaldessa la segueix dominant l'activisme i se suma, com una més, a tota protesta. Terror d'alguns. Als aterrits per la seva elecció, els diria que a Ada Colau l'ha fet alcaldessa una política que no ha sigut capaç de reaccionar davant el drama de la pèrdua de la vivenda. I encara que la principal part dels desnonaments són de famílies en règim de lloguer, una bona part del sistema financer ha sigut incapaç de trobar fórmules per evitar les execucions hipotecàries de primera vivenda. Ni tan sols hi va haver voluntat, per part dels uns i dels altres, de considerar i legislar, sota certs supòsits, una cosa tan assenyada com la dació en pagament. Quan se li va preguntar a José Luis Rodríguez Zapatero si la consideraria, es va limitar a respondre: «No, perquè perjudicaria el sistema financer». Respecte a les formes. També sorprèn que, no pocs, s'escandalitzin davant les formes de l'alcaldessa. Ja fa anys, vaig comentar en aquestes línies la meva sorpresa davant un fet que no em semblava menor: tapar amb una tela negra el retrat del Cap de l'Estat que figurava darrere del president de la Generalitat, el dia que aquest prenia possessió del seu càrrec el 2012. Es dirà que no té més transcendència i és la resposta a altres agressions. Però aquells, majoritàriament persones conservadores, que van riure aquesta i similars ocurrències ¿poden queixar-se de les formes de l'alcaldessa? I no m'oblido d'episodis protagonitzats pel partit que governa Espanya que s'han saltat el mínim respecte a les formes. ¿De què podem queixar-nos si, des de la política que pretén patrimonialitzar el sentit comú, es llancen aquests senyals? A diferència d'altres, Ada Colau no ha sorprès ni enganyat a ningú. El drama és que, des de fa temps, el respecte a les institucions s'ha anat esquerdant. Per sort, estem a temps de recompondre, i millorar, el sistema. Per fer-ho, tots n'hem d'aprendre. No només uns quants. Tots |
|
|
