L'astúcia com a valor polític


La Vanguardia en català | 24/09/2014 - 00:00h


Lluís Foix


El corrent voluntarista continua arrossegant la política catalana cap a posicions incertes en un joc en què la racionalitat no és sempre la norma general. No sabem quins seran els escenaris en els propers mesos d'acord amb la falta de claredat sobre quins són els plans del president Artur Mas i dels seus aliats per votar el dia 9 de novembre. El 9-N és important, però encara ho és més el dia 10 i els següents.

Els regatejos a curt i mitjà termini d'Artur Mas es contraposen a la seguretat sense límits que exhibeix el Govern del Partit Popular, com si tot fos qüestió de lleis que cal complir de manera inexorable. El conflicte plantejat entre Catalunya i Espanya no s'ha abordat des de la política sinó des de l'oportunisme voluntarista, d'una banda, i des d'una confiança desmesurada en un cop de Constitució que posarà tothom a ratlla i s'acabarà el problema, de l'altra. Quina falta de realisme i quin desconeixement de la història.

Artur Mas ens va parlar des de dalt del castell de Cardona, l'última resistència austriacista en la guerra de Successió del 1714, de quatre actituds que seguirà el seu Govern en els temps agitats que vénen. Va esmentar la determinació, la fermesa, l'habilitat i l'astúcia. Em va sorprendre que inclogués l'astúcia, una actitud que no se centra en la veritat sinó en la manera d'esquivar-la per aconseguir un objectiu que no té per què ser il·legítim. Hi ha polítics astuts, certament, però no són els que es converteixen en referència per a les generacions posteriors.

Fa temps que Artur Mas no invoca les metàfores marítimes, però l'inici del segon mandat anava ple d'un imaginari farcit de vocabulari i de referències a mars i oceans. Recordem que ens havia de conduir a Ítaca, segurament de bracet dels seus Ulisses particulars, els seus pensadors, que igual com el mític heroi de la Ilíada i de l'Odissea, eren els intel·lectuals orgànics que buscaven sortida a la guerra de Troia.

És sabut que Agamèmnon li pregunta a Ulisses com pot conquerir Troia després d'uns quants anys de lluites estèrils i de molts morts a l'esplanada que Homer descriu amb precisió als peus de les muralles de Troia. Ulisses s'inventa la idea del cavall com un senyal inequívoc de la superioritat de la intel·ligència sobre la força.

El seu suggeriment triomfa i Ulisses desapareix pràcticament de la història de la Ilíada i es despreocupa de la sort que puguin tenir els fills de Príam. Comença l'Odissea, de la qual ell és el principal protagonista. Es dedica a navegar uns quants anys vivint aventures molt interessants que costen la vida a la majoria dels seus acompanyants i, en arribar a Ítaca vestit de captaire, elimina tots els pretendents de Penélope i protagonitza una autèntica carnisseria entre els seus antics compatriotes.

El poeta alexandrí Kavafis ho va resumir en un dels seus versos: "Ítaca t'ha donat el bell viatge. / Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. / Res més no té que et pugui ja donar". La història d'Ulisses en la versió homèrica no és la d'un poble redimit, sinó la d'un individu que inventa la fórmula per guanyar la guerra als troians i després es dedica a les seves pròpies aventures. Moltes crítiques al llarg dels segles han associat Ulisses amb l'astúcia.

David és un exemple testamentari de l'astúcia contra el gegant Goliat, igual com Jacob ho és contra Esaú.

Però aquestes figures llegendàries ja no serveixen, en la història moderna i contemporània. Puc compartir la determinació, la fermesa i l'habilitat com a trets sòlids per fer política. Però quan es recorre a l'astúcia s'entra en una zona d'incertesa que és on em sembla que Artur Mas està conduint Catalunya. Que quan falten poc menys de cinquanta dies pel 9-N la indefinició sigui la norma, trobo que és una falta de responsabilitat. Tenim el dret, perquè vivim en una societat democràtica, de saber com es durà a terme la consulta i també les prevencions que hi hagi en cas que Rajoy la impedeixi.

No m'imagino com es pot frenar el referèndum sense que hi hagi una confrontació d'alt voltatge entre Espanya i Catalunya. Fins i tot encara que coincidís la consulta el mateix dia d'unes eleccions anticipades, plebiscitàries o no.

Deia Mao que la revolució no és sobre el preu de les síndries. La secessió, encara que sigui per vies democràtiques i pactades com el cas d'Escòcia, deixa víctimes polítiques pel camí. Alex Salmond ha dimitit, i m'atreveixo a vaticinar que la vida política de David Cameron al capdavant del Govern britànic no arribarà a les pròximes eleccions. Fins i tot els laboristes que han defensat amb molta eficàcia i passió la unió d'Escòcia al Regne Unit estan barallats al Congrés que se celebra aquests dies a Manchester.

Va ser un error polític que Artur Mas continués al capdavant de CiU després d'haver perdut dotze escons a les eleccions del 2012, en què demanava una majoria excepcional. Va perdre les eleccions i es va comportar com si les hagués guanyat. A partir d'aquell moment es va entregar a Oriol Junqueras i a l'ANC, que li dicten l'agenda i li marquen els temps. Són les lleis inexorables de la política parlamentària, que dóna el privilegi de governar a qui té una majoria al Parlament i pot aprovar les lleis sabent que reben el suport del seu partit o de les aliances establertes. La novetat és que el gran aliat de Mas és també el cap de l'oposició, una anomalia molt poc freqüent en les democràcies europees.