Els impostors

24/09/14 02:00 MELCIOR COMES
Entre les millors coses que ens hauran passat, durant tots aquests anys del procés, hi haurà haver tret la màscara a desenes d'impostors
Altres articles de l'autor

Després del no escocès a la independència, el nostre unionisme ha semblat treure pit. Fins a l'últim moment, les enquestes d'Escòcia havien fet previsions molt ajustades, i el resultat final ha estat, tot i la nitidesa, prou empatat, tant que mostra un sa esperit democràtic i de convivència: dues opcions tan radicalment oposades poden conviure juntes, sense que es pugui parlar de “minories” clares. El problema, tanmateix, no s'ha solucionat, evidentment, tot i les devolucions de poder convingudes –sense més concreció– des de Londres. L'independentisme escocès no desapareixerà, i ara més que mai estarà atent a les promeses incomplertes.

La votació ha donat solució a un problema polític d'envergadura: no és fàcil dividir un estat. És ben curiós –i lamentable– que els mateixos que celebren a Espanya el resultat d'aquesta votació no permetin que una votació semblant es doni a les nostres terres. Celebren un objectiu que aquí no permeten assolir; ja sabem que és molt fàcil mostrar-se demòcrata quan no hi ha en joc les pròpies garrofes. Tots som molt tolerants amb allò que no ens afecta. Podem manifestar-nos amb tranquil·litat d'esperit per la llibertat dels pobles, sobretot si aquests són llunyans.

Quan el que està en joc, però, són els propis interessos i les pròpies conviccions, tot l'arsenal de fal·làcies, insults, proclames i trampes dialèctiques treu el nas per sota de la porta. Que es qualifiqui, per exemple, l'independentisme català de fenomen religiós, d'explosió de masses enfervorides que busquen “el cel a la terra”, és d'un patetisme que fa feredat.

És ben normal que en tot moviment que abraça milions de persones hi hagi alguns bojos i fanàtics –és simple estadística–, però una manifestació, per molt multitudinària que sigui, no implica cap pèrdua de llibertat per part dels seus participants, sinó que més aviat la celebra i busca la seva ampliació. L'independentisme no està emparat en cap mena d'il·lusió de terra promesa; des d'aquesta opció mai no deixa de fer-se èmfasi tant en les dificultats com en els problemes futurs que pugui implicar aquesta visió política. També s'hauria d'explicar per què “és irracional” manifestar-se pel dret a votar o és “irracional” la demanda d'un estat propi, però no és irracional la intransigència unionista o el simple federalisme sense federalistes que encara prediquen un plegat d'intel·lectuals més atents a les bajanades dels seus manuals de política antifeixista que no a la constatació de la més clara de les realitats.

Que s'estigui en contra de la independència és normal; que els arguments passin per citar els fenòmens religiosos, la psicologia de les masses, el fanatisme o “el curs de la història” –una altra estupidesa inexistent– és d'una poquesa intel·lectual que acovardeix, sobretot perquè els fets són d'una evidència que encega, i les demandes finals són d'un sentit comú que no hauria de ser tan difícil ajudar a fer triomfar.

Entre les millors coses que ens hauran passat, durant tots aquests anys del procés, hi haurà haver tret la màscara a desenes d'impostors. Demòcrates que ni volen negociar ni votar; intel·lectuals que ni pensen ni escolten ni els interessa res més que allò que els permeti mostrar-se moralment superiors; fanàtics que veuen fanatisme pertot; analistes polítics que renuncien a la política; progressistes que continuen estancats en una mentalitat de guerra freda; escriptors “valents” que van tenir por de significar-se; pactistes que només tenien ganes de claudicar, etc.

Darrera actualització ( Dimecres, 24 de setembre del 2014 02:00 )