Exclusiva: José Montilla va matar Kennedy

24/10/2017 00:40

Després de mesos d’especulacions, l’anunci de l’aplicació de l’article 155 ha provocat un pànic justificat. Ara descobrim que la famosa llum al final del túnel és un pou i que la llum és el reflex d’una lluna licantropa sobre un bassal de secrecions inconfessables. També sabem que, com que la nostra política és una esferificació gegant, la insòlita conseqüència de la tensió dramàticament no resolta entre el Govern de Junts pel Sí i el Govern del PP és que el PSC es converteixi en cap de turc. Per trobar una explicació a aquesta obscena desviació de l’atenció hauríem d’escoltar els últims discursos de Rajoy i Puigdemont al revés i potser hi troba­ríem missatges satànics encriptats, claus sobre la mort de Paul McCartney, instruccions per entendre el monumental carisma presidiari de Jordi Pujol i Ferrusola i l’autèntica jerarquia de responsabilitats en la qüestió.

Anunciat amb una corneta casernària anticonstitucional, el 155 paralitza. I encara hi ha qui especula sobre la dificultat tècnica d’intervenir els mitjans públics, com si no sabessin que els tancaran i es quedaran tan tranquils. Mirar TV3 i escoltar Catalunya Ràdio com si fos l’última vegada provoca una macabra sensació de vertigen quan intentem imaginar un país sense aquests referents criminalitzats pels que confonen la discrepància amb els seus continguts amb el deliri repressor. Quan els tanquin, ¿qui seran, segons el PP i Cs, els culpables de tots els nostres mals? En la recerca de culpables tot s’hi val, fins i tot la profanació de tombes. El president Puigdemont va desenterrar Franco i Tarradellas, imbuït d’una litúrgia antifranquista gairebé tan funesta com la litúrgia franquista. I Carme Forcadell va parlar d’irresponsabilitat amb l’autoritat de qui ja fa temps que la va perdre.

En aquesta situació l’humor és més un factor de risc que un bàlsam terapèutic. A la manifestació de dissabte, un cartell congelava qualsevol intent de somriure: “155, por el culo te la hinco”. Dissabte, a TV3, John Carlin estava tan enfonsat que va haver d’explicar els seus comentaris irònics perquè no l’interpretessin amb la ràbia am­biental habitual. I a Catalunya Ràdio Juan José Millás va explicar que tot plegat s’està convertint en un dinar de Nadal perpetu i va afegir que la frase que més ha sentit entre els seus amics i coneguts és: “Quin desastre!”. Però, per culminar la pirueta, ara resulta que el gran desllorigador del col·lapse civil és José Montilla, que, faci el que faci, serà convenientment malinterpretat pels que, en nom de la llibertat d’expressió, la converteixen en una cadira elèctrica patriòtica. L’intercanvi de bigues a l’ull propi i palles a l’ull aliè instaura la ceguesa, la imposició de legalitats cada vegada més il·legals i una llei per damunt de totes les altres: la llei de Murphy.