25/06/2016 01:36

La vigília d’unes eleccions és, per imperatiu legal, una jornada de reflexió. Resulta divertida aquesta pretensió d’imposar pautes de ponderació als ciutadans, que són lliures fins i tot de negar-s’hi a pensar i deixar-se portar per fílies i fòbies. Això no obstant, sense caure en la temptació de divagar sobre l’abast de la convocatòria que es consuma demà i sense intenció, tampoc, de comparar les diferents opcions que hi concorren, pot resultar útil meditar un moment sobre l’am­bient en què se celebraran els comicis. En general, aquest és un ambient trist i derrotista, negatiu i tancat, que posa en relleu l’existència d’una societat preocupada i insatisfeta, queixosa del passat i recelosa del futur. Aquesta percepció negativa de la realitat no es limita a Espanya i Catalunya, sinó que s’estén i arriba a Europa, a Occident i al món en general.

Un món globalitzat en el qual Occident –esgotat el cicle de cinc-cents anys en què ha exercit la seva hegemonia sobre gran part de la Terra, explotant-la colonialment– s’ha vist privat progressivament de la seva antiga i sostinguda primacia militar i econòmica, conservant avantatge només en el camp de la investigació –concentrada als Estats Units–, fet que encara li atorga una superioritat tecnològica notòria, amb què, no obstant això, no n’hi ha prou per compensar la pèrdua de poder experimentada en altres camps. Ara bé, més enllà d’aquesta valora-ció occidental, el que és greu és que aquest món globalitzat encara no ha aconseguit implantar un ordre jurídic, si més no embrionari, que s’expressi en normes i s’encarni en institucions, la qual cosa provoca situacions tan punyents com els grans moviments migratoris en curs.

Una Europa que fa temps que ha perdut el rumb i es troba immersa en una situació en què l’absència d’institucions amb autèntica capacitat política decisòria li impedeix d’adoptar polítiques unitàries en aquells camps que són imprescindibles per assolir una progressiva convergència econòmica i política. Aquest dèficit institucional fa que el poder l’ostenti, sota la tutela de la potència continental hegemònica, una burocràcia tecnocràtica mancada de legitimació democràtica d’origen i d’exercici. No és estrany que, en aquest marc, la forma com s’ha encarrilat el tractament de l’última i greu crisi econòmica sigui objecte de fortes crítiques a causa dels efectes col·laterals.

Una Espanya en què un govern silent s’ha centrat a aplicar amb rigor bona part de les mesures d’ajust imposades per Europa, si bé és cert que evitant la intervenció formal de la seva economia; un govern que, amb la cantarella que fuig d’ocurrències i improvisacions i apel·lant sempre al sentit comú que el seu president creu que té en exclusiva, ha eludit sistemàticament afrontar el tema de l’estructura territorial de l’Estat (el tradicionalment anomenat problema català, que és, en el fons, el problema espanyol del repartiment del poder); un govern que ha judicia­litzat la política fins a posar en joc el fun­cionament normal de les institucions; un ­govern superat per l’atur; un govern incapaç de reaccionar degudament contra la corrupció i la desigualtat; un govern, en fi, que no se li pot donar cap nota en política interna­cional perquè la seva condició és la de “no presentat”.

Una Catalunya en què, més enllà de la plena legitimitat de tots els posicionaments i
reivindicacions (incloent-hi la independència pura i dura), la imperícia política de molts dels seus dirigents ha causat estralls. Aquests dirigents han propiciat que l’exercici d’una part del poder polític s’hagi desplaçat al carrer; han perdut el sentit de la realitat amb un verbalisme sense nord, plasmat després en fulls de ruta inviables; han anat radicalitzant la seva posició futura com a manera d’eludir l’adopció immediata de decisions arriscades; han sobrevalorat les seves forces, els seus recursos i els seus suports; i han menyspreat en excés l’adversari, demonitzant-lo i convertint-lo en un enemic a batre.

En aquesta situació complicada es pot pensar que el millor seria llançar la tovallola i no votar. Però no és així. Sense negar que l’estat de coses existent es pot assemblar al que s’acaba de descriure, cal tenir en compte, tot seguit, que la situació actual no és pitjor, ni de bon tros, que la de fa cinquanta o cent anys. Al contrari, és molt millor en tots els àmbits i aspectes, si més no pel creixement i millora vegetatius de les societats. Però, a més, en el nostre cas hi ha una raó poderosa que ens ha d’impulsar necessàriament a votar, perquè –a diferència, per exemple, del que passava als anys trenta del segle passat– les institucions democràtiques funcionen i, conseqüentment, podem incidir amb el nostre vot en el futur que ens espera. Ho tindrem clar si pensem que l’essència de la democràcia no rau tant a elegir qui ha de manar perquè apliqui el seu programa com, senzillament, a rebutjar qui mana i el partit que li dóna suport perquè ja hi no confiem. Re­cordem-ho, democràcia és poder fer fora qui mana.