El desconcert dels partits

La Vanguardia en català | 25/08/2015 - 00:00h


Antón Costas

Catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona

Espanya encapçala el rànquing de pèrdua de confiança en la democràcia a Europa, segons les dades de l'Informe sobre la democracia en España 2015, de la Fundación Alternativas. El 2000 era el país amb menys insatisfacció, després dels països escandinaus. Ara ha augmentat i s'acosta a la dels països de l'est europeu. Cap altre país no ha fet una caiguda tan abrupta.

Què és el que pot explicar aquesta caiguda? Els fets sospitosos són dos. Primer, la crisi econòmica. Cal recordar que Espanya encapçala també el rànquing d'atur i caiguda d'ingressos de les famílies. Segon, la crisi social. Espanya també lidera el rànquing de deteriorament de la desigualtat i l'augment de la pobresa. És lògic su­posar que la intensitat d'aquestes dues crisis expliqui la intensitat de la crisi política. Però això no està tan clar.

El més sorprenent és que la insatisfacció amb la democràcia no és exclusiva de les persones que han patit més l'atur i la caiguda d'in­gressos. És transversal, amb poques diferències entre homes i dones, gent gran i jovent, ocupats i aturats, rics i pobres.

I encara més sorprenent: la màxima insatisfacció és entre les persones més informades i més interessades en la política. La classe mitjana professional, integrada per joves amb formació superior, molts d'ells sense oportunitats de progrés, professionals que han perdut la feina o executius que han vist afectades les seves expectatives.

Una manera de comprovar-ho és ­veient qui vota Podem, Ciutadans i les formacions d'esquerra alternativa. El ­suport majoritari els ve d'aquesta classe mitjana. La falta d'expectatives i d'opor­tunitats i el malestar amb el funcionament de la política (corrupció, democràcia interna dels partits, llistes electorals tancades, falta de transparència i rendició de comptes) és el que explica millor el malestar amb la política de la gent in­formada.

És aquesta mateixa classe mitjana la que dóna veu al malestar social difús. I la que està provocant una mutació en el sistema de partits a través d'un desplaçament tectònic de vot dels tres partits majoritaris cap a les formacions noves o emergents.

Com han reaccionat els partits polítics majoritaris -PP, PSOE i CiU- a aquest malestar amb la política? Amb desconcert.

El Partit Popular i el Govern de Ma­riano Rajoy s'han refugiat en les reformes laborals i en la millora de l'economia amb l'esperança que la recuperació de l'activitat i de l'ocupació facin oblidar les causes d'aquest malestar polític. Però l'economia avui no guanya eleccions.

El PSOE encara no s'ha recuperat de la ceguesa de Rodríguez Zapatero i de la percepció de pèrdua de sobirania política que van produir les retallades de despesa social i el canvi de la Constitució. Les seves propostes se centren ara en la desigualtat i la pobresa. Però les polítiques redistributives tradicionals avui tampoc no guanyen eleccions.

CiU i el Govern d'Artur Mas estan minats per la seva gestió de la crisi. Van rebre un càstig ja a les eleccions del 2012. Aquesta clatellada i l'explosió de la corrupció al seu si l'han portat a diluir-se en l'ANC amb la marca de la independència. Però sembla més una fugida que no pas una resposta al malestar català.

Aquest desconcert dels partits continuarà després de les eleccions, i més ­enllà.

Després de les autonòmiques catalanes, el desconcert serà alt sigui quin sigui el resultat. Primer, perquè el que no pot ser no pot ser. Segon, perquè no hi ha alternativa a la vista. Però el desconcert també conti­nuarà després de les generals del desembre a causa de la ruptura del bipartidisme. En tots dos casos veurem estratègies de coalicions que produiran estranys companys de llit.

Però el desconcert anirà més enllà de les eleccions. Tant dels partits tradicionals com dels emergents. Per una sèrie de raons. Primer, perquè no serà fàcil fer front als dèficits institucionals i polítics que hi ha al darrere del malestar de les classes mitjanes. Segon, perquè costarà que sorgeixin noves propostes contra l'atur, la desigualtat i la falta d'oportunitats que es conciliïn bé amb la camisa de força de l'euro i la globalització financera. I, tercer, perquè el ràpid i intens canvi tècnic associat a la revolució digital i als robots intel·ligents porten nous reptes per a l'economia, l'ocupació i la desigualtat de renda i oportunitats.

Aquesta situació complexa no té respostes polítiques simples, i això farà que el desconcert dels partits sigui prolongat. Però si més no el rumb sembla clar: necessitem un nou contracte social i polític basat en un nou progressisme com el que es va aconseguir en el passat, basat en un nou Bretton Woods internacional, i un nou new deal europeu. No serà fàcil, però si es va aconseguir en el passat, també es podrà aconseguir ara.