L'expresident i gran amic

25/09/14 02:00 RAMON VILA-ABADAL I VILAPLANA
Jordi Pujol, atenent els periodistes a la sortida de casa seva.
Tot allò que s'ha dit per part d'aquells que es freguen les mans per haver trobat Pujol en fals és insultant o ridícul i embolica la troca

Lexpresident i gran amic de sempre, Jordi Pujol, en la seva autoinculpació ha declarat que no va fer la corresponent declaració al fisc espanyol d'uns diners que administrava com a herència del seu pare. Vegem en què pot consistir aquest error o la mala actuació. A Catalunya som molts els catalans conscients de l'espoli fiscal que l'Estat espanyol exerceix sobre els contribuents catalans. Per tant, és molt normal que els espanyols i els catalans espanyolistes considerin que és una obligació declarar al fisc espanyol les seves activitats econòmiques. Però, per als catalans que tenim consciència de l'espoli que practica Espanya, probablement és un dret, si no una obligació, eludir el fisc espanyol. No hem de contribuir amb els nostres impostos que l'Estat espanyol ens escanyi. I si, a més, podem aconseguir que tard o d'hora els diners evadits produeixin un bé per a Catalunya, molt millor. Es fa difícil d'entendre, sobretot ara que hi ha tants catalans que s'autoanomenen d'esquerres i que diuen que no hem de tenir present la legalitat espanyola per fer la nostra consulta per la independència, que es tingui present aquesta legalitat que ens espolia per tal d'acusar Jordi Pujol d'haver comès un delicte. Sí, el president va cometre un gran error, encara més greu essent president de Catalunya, perquè va fer mal al país. No va saber preveure que allò que feia (o que no feia) tard o d'hora se sabria, mal fos per la seva pròpia confessió. Tampoc va saber sospesar la poca majoria d'edat política de gran part dels catalans que s'han escandalitzat amb la seva acció. Un escàndol dels albats que l'idolatraven i un escàndol dels fariseus ressentits o que l'odien.

La decepció, la desil·lusió, el desengany que avui tenen els antics veneradors del president Pujol comporten un desànim que en aquests moments perjudica molt la nostra causa. Tot allò que s'ha dit per part d'aquells que es freguen les mans per haver trobat Pujol en fals és insultant o ridícul i embolica la troca massa sovint. S'ha qualificat Pujol pejorativament en molts sentits. S'han fet hipòtesis sobre la quantitat de diners no declarats, si n'hi ha més, si estan relacionats amb les causes que el poder judicial investiga dels seus familiars, si la corrupció era la mateixa que permetia Pujol governar tants anys, si hi havia una conxorxa amb l'Estat espanyol… Sobre aquest sidral que s'ha muntat, cal pensar com és, doncs, que una persona així hagi estat president durant 24 anys sense haver estat destituït per una moció de censura?

Tan ximples érem els catalans que no ens sabíem desentendre d'una persona així? I no acaba aquí l'antipujolisme que ha tret el cap aprofitant el gran error del president Pujol. Hi ha la convocatòria del president Pujol a explicar-se al nostre Parlament i fins i tot la intenció de crear una comissió d'investigació. Aquesta convocatòria ja era majoritària i CiU s'hi ha afegit per no quedar fora de la màxima representació democràtica de Catalunya. Em sembla que hauria fet millor no sent-hi, no formar part d'una comissió que farà el ridícul i d'uns polítics que perdran valor davant els espanyols i els catalans espanyolistes. El delicte de Pujol és no haver observat la legalitat espanyola. Han de ser les instàncies espanyoles les qui se n'han de fer càrrec. Què pot aportar que tingui un valor no ja jurídic sinó polític? Tot el que pot passar és que es faci safareig per a la gran satisfacció dels espanyolistes i per a tots els que li tenen rancor. El preu de tot plegat: el desprestigi del Parlament.

És cert que no convé embolicar-se amb la bandera catalana per amagar una cosa mal feta. Però és pitjor que per satisfer un rancor o una revenja es ridiculitzi una bandera. Però els antipujol encara no en tenen prou. Presenten querelles als jutjats espanyols contra una persona (i segons com més d'una) perquè no va complir la legalitat espanyola. No cal dir com Espanya se n'ha aprofitat. La recent presència del senyor Montoro a les Corts ho demostra. Cal remarcar que no havia fet una cosa semblant en tots els casos de defraudació semblants o fins i tot més greus. Ho va aprofitar per bescantar el president Pujol i també per condemnar la nostra via cap a la independència. Aquesta cas, però, ens fa més bé que no pas mal. Però no sóc cap leninista per amagar allò que pot perjudicar la nostra causa. Cal saber les coses que són bones i les que són dolentes, però no rabejar-se en allò que ens pot perjudicar. M'he decidit escriure aquestes ratlles per l'amistat que m'uneix amb Jordi Pujol, forjada especialment quan va ser detingut, torturat i condemnat a presó per la seva activitat antifranquista. I també per intentar aclarir que, si bé ha causat mal amb el seu error, el mal molt gran a Catalunya l'ha fet la reacció dels escandalitzats.

Darrera actualització ( Dijous, 25 de setembre del 2014 02:00 )