El comandament del televisor

24/12/2017 22:10 | Actualizado a 25/12/2017 01:11

Dies desagradables i sorpreses inusitades ens esperen després de les eleccions a Catalunya. Així que no hi ha res com mirar d’entendre què ha passat, per inversemblants que puguin resultar alguns fets.

Sense descuidar que Espanya és un país que se’n va a dormir amb l’independentisme ressuscitat i es lleva, hores després, amb el somni nacional de la Loteria. El desencant dels uns i l’alleujament dels altres. El sol i l’ombra. Al cinquanta per cent, com els resultats que es des­prenen.

I, sense solució de continuïtat, el clàssic a l’hora del vermut, perquè els xinesos s’inflamin amb el nostre futbol, capaç d’ofegar les sensacions que projecten aquestes eleccions, insòlites per les estrenes, els impulsos i els efectes.

Les estrenes han estat fills del menyspreu a la legalitat. L’obstinada voluntat separatista té a veure amb l’ofensa i l’odi a Espanya. I això podria semblar nou ja que, des de sempre, el desig d’estabilitat i benestar econòmic ha prevalgut. Fins ara, que el valor suprem de la independència es tradueix en el fet que els seus impulsors abarateixen els efectes derivats.

No és just caure en l’oblit de la realitat. I és que l’afront, en forma de desobediència a l’ Estat de dret, va ser el que va conduir a l’aplicació del malvat 155 i el cessament del govern rebel.

És cert que el bloc republicà no s’ha presentat en igualtat de condicions. Això ajuda a entendre que allà fora no s’entengui què fan a la presó o a l’exili responsables polítics que busquen la reelecció.

Però això no té a veure amb el 155, sinó amb la llei que permet als imputats presentar-se a les eleccions, cosa que ha suposat que les emocions hagin aflorat a la campanya, encara que alguns exercicis d’avantatgisme victimista no hagin comptabilitzat que fugits i empresonats han contribuït a mobilitzar els seus.

Els detractors del 155, és a dir, de la Constitució, coincideixen que la seva aplicació ha estat el cop que ha vulnerat les institucions catalanes i que les imposicions autoritàries de l’ Estat no funcionaran a Catalunya, on no hi pot haver polítiques basades en el codi penal i la repressió.

I llancen una pregunta no exempta de retòrica: s’entén o no s’entén que hi ha una part molt important de la societat catalana que està per una altra cosa? Cosa que no deixa d’obviar que quan hi havia l’oasi català la convivència entre catalans va funcionar, i no s’apreciava cap incomoditat insuportable amb la legalitat espanyola.

A més, esquiva que els partits que han propiciat el cop a l’ Estat, no només s’han pogut presentar a unes noves eleccions com si aquí no hagués passat res, sinó que han evitat conscientment, al llarg de la campanya, qualsevol indici d’autocrítica. De fet, tret d’ERC, ni tan sols han felicitat la guanyadora de les eleccions.

Els defensors de la Constitució repliquen que, des de la remisa i apelfada aplicació del 155, hi ha hagut normalitat a Catalunya, tenint en compte que el mal i el perjudici causat era enorme, un argument que confronta amb l’arcana pretensió independentista segons la qual amb el procés només han canviat el domicili 300 empreses, i no 3.000.

Continuant amb els impulsos, l’ Espanya d’ombra considera que l’actuació judicial ha estat tèbia i ha contribuït que els excarcerats hagin continuat satanitzant el 155 (que havien acatat per sortir de la presó) perquè si hagués estat estricta, la situació hauria estat ben diferent. I per a la Catalunya de sol, ha estat severa, perquè els candidats no han pogut manifestar-se, durant la campanya, amb plena lli­bertat.

El discurs.  Cs, la formació d'Albert Rivera i Inés Arrimadas, després de superar el milió de vots ha guanyat unes eleccions en què l'alta participació posa fi a la narrativa de la majoria silenciosa
El discurs. Cs, la formació d'Albert Rivera i Inés Arrimadas, després de superar el milió de vots ha guanyat unes eleccions en què l'alta participació posa fi a la narrativa de la majoria silenciosa (AFP)

I els efectes. Dels 5.500.000 catalans convocats a les urnes, 2.244.000 van votar unió i 2.052.000 independència, cosa que implica que el sobiranisme ha obtingut 170.000 vots menys que els seus rivals. No hi ha, doncs, prou majoria per construir una república i ex abundantia cordis, farien bé d’evitar parlar en nom de “la voluntat del poble”.

I cauteritzar l’obstinació separatista, ja que no hi ha més incongruència que utilitzar les paraules república i unilateralitat en la mateixa frase.

El president errant ha emès una fàtua gens conciliadora: “La república catalana ha guanyat la monarquia del 155”. Messianisme de vestuari, en contrast amb el silenci prudent de qui, en l’ostracisme de la reclusió, ha sortit de l’envit electoral més mal parat del que s’esperava.

Que un partit com Ciutadans, que no es mossega la llengua a l’hora de denunciar l’adoctrinament silenciós, ni es deixa impressionar per apostes transversals o ambigües, hagi superat el milió de vots és rellevant. I això que la llei electoral li ha restat escons en benefici d’altres.

Al seu dia, la norma va ser dissenyada a la mesura del gran timoner per guanyar eleccions allà on prioritza el vot rural en perjudici de l’urbà. Una anomalia més consentida per pròdigs governs centrals necessitats dels vots pujolistes per poder manar a Madrid mirant cap a un altre costat a Barcelona.

La irreductible passió nacionalista ha vençut la pusil·lanimitat i la por. Els catalans que se senten espanyols s’han fet presents en mobilitzacions ciutadanes a Barcelona i a les urnes, però, clarament, no n’hi ha hagut prou. I la participació del 82 per cent posa fi a la narrativa al voltant de la majoria silenciosa a Catalunya.

Amb les motxilles netes de corrupció i una menuda, encara que sòlida, candidata, Ciutadans ha guanyat les eleccions de ­forma límpida, en tant els populars han perdut el grup propi que tenien al parlament català, pagant potser diverses factures alhora.

La promoció de l’indult a imputats i reclosos va reduir les expectatives dels seus inspiradors, també garants del laissez a TV3, considerat pels constitucionalistes un mitjà públic al servei del procés.

Aquesta absència de neutralitat podria explicar que el “president legítim”, omnipresent a la pantalla autonòmica, pogués fer l’efecte a la Catalunya interior que continuava sent, des de Brussel·les, una espècie de regent republicà.

El que es desprèn dels comptes electorals és que no acontentaran ningú, perquè avui no hi ha cap possibilitat de rendició incondicional per part de cap de les parts, cosa que suposa que la inestabilitat política continuarà enquistada. I això és el pitjor que podia passar, perquè tindrà efectes directes sobre el futur econòmic.

No és temps per a l’èpica del victimisme, tampoc per eternitzar un 155 activat per convocar les eleccions, i de poca eficàcia. Un malson, per tant, per als qui, abatuts a Catalunya, sense idees ni solucions, podrien presenciar, des del grup mixt, la repetició d’una majoria absoluta, aquesta vegada governada per un pròfug de la justícia.

Com ha passat no era imprevisible, ja que es repeteixen els paradigmes i s’ha fet més patent que la crisi política i els processos judicials contribuiran a augmentar la tensió.

El president del govern nega qualsevol avançament electoral (“només ens faltava això”), cosa que no deixa de ser un bon desig, perquè es farà quan vulgui Ciutadans, perquè ara és qui té el comandament del televisor. I per tant qui decideix sobre la programació.