Europa, Madrid i Barcelona

26/01/2017 01:01 | Actualizado a 26/01/2017 01:05

Europa ha estat sempre un lloc de referència per a Catalunya. París va ser un dels principals centres de l’antifranquisme a l’exterior. Tarradellas va hivernar en una modesta finca rural del centre de França fins que va tornar amb la legitimitat republicana de la Generalitat. Catalunya és carolíngia, repetia amb freqüència Jordi Pujol, que té una formació europea, parla diversos idiomes i s’entrevistava amb el president de la Comissió Jacques Delors, amb el canceller Kohl i amb molts polítics de primer nivell de tot Europa. Era president de l’ Assemblea de les Regions d’Europa i com a tal era rebut en els centres de poder continentals. Havia freqüentat Davos i visitava i rebia presidents de molts llocs del món. Des de fa quatre anys, això ja no passa.

Recordo un viatge a Estrasburg per demanar al president del Parlament Europeu que el català fos admès com a llengua de treball a Europa. El president, lord Plumb, un massís granger gal·lès, va escoltar amb atenció les explicacions de Pujol, que va entrar al seu despatx amb diccionaris, enciclopè­dies i molta literatura catalana.

Els eurodiputats Carles Gasòliba i Joaquim Muns hi eren presents. Després de mitja hora, lord Plumb li va fer una sola pregunta: “De tot això, què en pensa Felipe González?”. La reunió va durar cinc minuts més i, al sortir, em va demanar la meva opinió i li vaig dir que Europa només parla amb els estats.

Des de fa anys he mantingut que la independència de Catalunya serà in­viable anant en contra d’ Espanya i sense el suport d’Europa. Amb Madrid el tracte és impossible i a Brussel·les habiliten una sala per a un acte que es va celebrar amb gran èxit de públic, però al qual no van assistir representants principals de les institucions europees. Va ser un acte exitós però unilateral.

Els discursos de Brussel·les de dimarts han estat una injecció per al discurs independentista intern. Però no crec que canviïn gaire les percepcions que tenen a Brussel·les en aquests moments. L’exdiputat convergent Josep López de Lerma escriu al seu llibre ­Cuando pintábamos algo en Madrid que Pujol va voler influir en la política espanyola, però no va deixar mai que el seu partit s’involucrés en la governabilitat al govern de Madrid. Penso que va ser un mal càlcul polític.

En l’última oportunitat per entrar en la governabilitat d’ Espanya, López de Lerma recorda la reacció de Pujol en el seu excitat discurs de “tites, tites, tites...”, quan va dir: “Qui s’han cregut que som? Nosaltres no estem en política per tenir càrrecs, ni honors, ni tampoc diners. Estem en un acte de servei per a un projecte de país, referint-nos estrictament a Catalunya”. Potser allà va començar tot. Ara per ara no hi ha drecera cap a Europa que no passi per Madrid. Però Rajoy ha de saber també que una Catalunya desmanegada i políticament hostil frenarà l’estabilitat i el progrés d’ Espanya. Una mica d’intel·ligència i generositat per les dues parts és l’única via transitable ara per ara.