La història a l'ensenyament

La Vanguardia en català | 26/02/2015 - 00:00h


Borja de Riquer i Permanyer


He tingut l'oportunitat de participar en unes jornades organitzades per professors d'educació secundaria d'Andalusia dedicades a l'ensenyament dels nacionalismes hispànics a les aules. Aquesta iniciativa és el fruit de l'interès de l'activa associació Hespérides, preocupada per la necessitat de saber plantejar sense distorsions els orígens i la realitat d'aquesta complexa qüestió i com a reacció a les pretensions "renacionalitzadores" dels plans d'estudi del ministre Wert. Alguns d'aquests professors assenyalaven que s'estava produint un fenomen nou a les aules: l'increment de l'interès dels alumnes per les qüestions polítiques -cosa impensable fa tan sols uns quants anys- ; però que aquest saludable desig quedava afectat per la intoxicació política i les voluntats d'adoctrinament que generaven no pas poques tertúlies i programes televisius.

Amb els plans del ministre Wert el professorat s'està trobant en una nova batalla sobre quina història s'ha d'ensenyar. És evident que es tracta d'una resposta política del Govern del PP a l'eclosió de les diverses identitats autonomistes durant els darrers quaranta anys i a la reafirmació dels sentiments català, basc i gallec. Això és vist com una greu amenaça per al predomini d'un determinat nacionalisme espanyol, aquell que sempre ha tingut voluntat d'exclusivitat. És per això que el ministeri intenta forçar la funció nacionalitzadora que pot tenir l'ensenyament de la història per redreçar-ho. I creu que el millor procediment és amb una llei i uns programes dirigistes que no deixin lloc a diverses interpretacions, atès que el ministeri mateix controla el 100% dels continguts de les proves de la nova "revàlida" que ha creat. Atesa la suposada pèrdua de la identitat espanyola, el ministeri presenta uns currículums tancats, exhaustius i detalladíssims i impossibles de tractar a les aules. Davant d'aquesta amplitud de continguts, l'alumne només podrà memoritzar dates i fets, no aprendre a raonar ni a entendre el perquè de les coses. Aquest arcaisme metodològic, aquesta tornada a cronologies i temàtiques rescatades del túnel del temps del franquisme acompanyen una descarada voluntat nacionalista. Amb els plans de Wert no es tracta d'analitzar els grans problemes de les societats, de formar els alumnes perquè tinguin un pensament autònom i crític, sinó d'adoctrinar, de fugir de tota reflexió que pugui qüestionar unes idees preestablertes i que es presenten com a veritats inqüestionables. Sortosament està en mans del professorat contrarestar aquesta ofensiva ideològica. Contra la història identitària i dirigista propugnada pels plans de Wert, els ensenyants andalusos defensen una història oberta que ajudi els alumnes a pensar per ells mateixos.

I és per això que els professors andalusos estaven notablement interessats a saber la manera d'explicar als seus alumnes què passa a Catalunya, com s'ha arribat a la situació actual de desacord. Se'm va atribuir el repte d'explicar-ho i per fer-ho vaig pensar que el procediment més adient era presentar problemes, plantejar qüestions i fer reflexionar sobre algunes paradoxes. Algunes de ben evidents, com ara com és que Catalunya a l'època contemporània, tot i ser el territori més desenvolupat, més modern socialment i també el més conflictiu, gairebé no te influència en la política espanyola. Per què es frustraren els projectes catalans de canviar el sistema polític i el model de desenvolupament econòmic durant els segles XIX i XX? No eren, tots, projectes per construir una Espanya millor, més moderna i més europea? I també calia repassar les reticències generades, des d'un primer moment, pel mateix model industrialista català -vist com a socialment perillós-; i veure com després vingueren les resistències pels partits espanyols a tota proposta catalana de reforma modernitzadora de l'Estat -perquè tenien por de perdre poder-; i, finalment, les vehements reaccions contra qualsevol projecte autonomista, atès que, segons el govern de torn, allò trencava "la sagrada unidad de la nación".

Els únics moments que els projectes catalans pogueren tenir un cert èxit coincidiren amb greus crisis espanyoles. Les tres oportunitats catalanes han estat el 1898, el 1931 i el 1977. El desastre del 1898 possibilità que, atesa l'absència de projecte espanyol d'autèntica regeneració d'Espanya, el catalanisme fes una espectacular irrupció en la política espanyola. Perquè, com havia dit Almirall, el problema era Espanya, i Catalunya podria ser la solució. El trencament polític del 1931 portà al pacte entre les esquerres espanyoles i catalanes que culminà amb la Generalitat republicana, el primer govern català des del 1714. Els acords de la transició, amb una important presència de les dretes exfranquistes, conduïren a un sistema generalitzat d'autonomies, en el qual la catalana va perdre especificitat, i que actualment està fent fallida. Ara bé, també els darrers anys s'ha reforçat de tal manera el sentiment d'identitat pròpia o compartida amb l'espanyola a la resta de les comunitats autonòmiques que avui només n'hi ha una on sentir-se espanyol és realment majoritari: la Comunitat de Madrid. Als professors d'història ens pertoca explicar als alumnes les causes de tot plegat. Alguns polítics, com ara Wert, haurien de ser més prudents i no ignorar el pluralisme identitari de la societat actual. Perquè en una societat democràtica les identitats no es poden imposar. Formen part dels sentiments personals, que només es poden respectar i reconèixer.