LA CLAU

Enric Hernàndez

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

Desmuntant el 'mite Colau'

@Enric_Hernandez

La vaga del metro durant el Mobile trenca l'aura de Colau, comminada des de bàndols oposats a elegir entre l'activisme i el paper de governant

Treballadors del metro de Barcelona li demanen a l'alcaldessa Colau que compleixi les seves promeses electorals.

Treballadors del metro de Barcelona li demanen a l'alcaldessa Colau que compleixi les seves promeses electorals.


DIJOUS, 25 DE FEBRER DEL 2016 - 23:53 CET

La vaga de metro i autobús que tant ha complicat la mobilitat a Barcelona durant el Mobile World Congress ha trencat l’aura política d’Ada Colau, en estat de gràcia després de la seva inesperada victòria municipal del maig i la d’En comú Podem a les generals. Tot i la fragilitat del seu govern, que demana a crits una aliança amb el PSC (i si és possible amb ERC) que brindi estabilitat al projecte, Colau havia esquivat fins ara nombrosos obstacles sense tenir cap ensopegada de gravetat. El primer incident, i no menor, li ha arribat amb el conflicte laboral de TMB.
 

D’entrada, no haver evitat les aturades del transport públic durant l’esdeveniment firal més important de l’any, que aporta a la ciutat milionaris beneficis i enorme projecció mundial, constitueix un fracàs en si mateix. Es podrà discutir si l’estratègia negociadora de TMB va ser la correcta, o si Colau s’havia d’implicar personalment en la negociació amb els sindicats sense garantir-se abans l’èxit de la maniobra. Però aquesta és la lletra menuda. El debat de fons ha agafat un altre camí: el qüestionament de si una líder política procedent de l’activisme social, combativa i solidària amb tota mena de vagues i protestes està en condicions de governar i exercir de patrona d’una empresa, pública en aquest cas, com TMB. ¿Activista o alcaldessa?

L’interrogant interpel·la Colau i delata els que, des de bàndols oposats, el formulen amb l’objectiu compartit de desmuntar el mite Colau. Els sindicats han radicalitzat la seva estratègia, en defensa d’interessos corporatius i segurament més legítims que els mitjans utilitzats, per posar a prova el compromís social de l’alcaldessa: a veure si de veritat és una de les les nostres. I la Barcelona benpensant ha trobat la prova que, com sospitava, a l’alcaldessa li falta rodatge.

¿POPULISME O PRAGMATISME?

Si prometre una cosa i fer la contrària fos símptoma de populisme, Felipe González amb el referèndum de l’OTAN i Mariano Rajoy amb la pujada d’impostos s’emportarien la palma. La distància que separa els desitjos de la realitat, que tot governant acaba per transitar, s'anomena pragmatisme.