El concert polític

Urkullu manté el canvi estatutari al ralentí en espera de veure com acaba la qüestió catalana

La Vanguardia en català | 26/09/2014 - 00:00h


Florencio Domínguez
Bilbao

Al PNB li hauria agradat que hagués triomfat el sí en el referèndum d'Escòcia no només per simpatia nacionalista sinó, sobretot, perquè aquell territori es convertís en l'explorador que s'endinsa en el camp de mines de la independència i així veure els artefactes que esclatessin al seu pas. Als nacionalistes bascos els interessava comprovar si Brussel·les complia el que ha promès i deixava Escòcia fora de la Unió Europea, per exemple. Com que va guanyar el no, aquesta possibilitat d'aprofitar l'experiència dels altres ja no podrà ser.

Escòcia va ser ahir present, encara que de manera fugaç, en el discurs que el lehendakari Iñigo Urkullu va pronunciar en el debat de política general del Parlament basc. També hi van ser el Quebec i el Canadà. El president basc va apel·lar a la doctrina del Tribunal Suprem del Canadà del 1998 que dos anys més tard va donar lloc a la llei de Claredat. Resulta curiós que un nacionalista com Iñigo Urkullu invoqui el dictamen del Tribunal Suprem canadenc que va ser una resposta al referèndum d'independència del Quebec del 1995. Els nacionalistes del Quebec van qüestionar la legitimitat del Tribunal Suprem per pronunciar-se sobre aquesta qüestió i ni tan sols van voler personar-se com a part interessada, fins al punt que el tribunal va haver de designar l'equivalent d'un advocat d'ofici per defensar el punt de vista del Govern del Quebec, llavors en mans dels independentistes.

La resolució del Suprem del Canadà, que va desinflar la passió independentista, i la posterior llei de Claredat el que van fer va ser introduir condicions que feien més difícil tornar a repetir els referèndums del 1980 i 1995. No van facilitar la consulta, sinó que van establir regulacions que van convertir el camí de la independència en una cursa d'obstacles. És cert que van establir una via per canalitzar la qüestió de la separació, però també la van complicar més. Això explica el desinterès dels nacionalistes quebequesos.

Ahir el lehendakari no va oferir novetats al capítol d'autogovern: va reclamar, com ha fet altres vegades, la sobirania compartida justificada en nom dels drets històrics. Va proposar com a model un concert polític, equivalent al concert econòmic que regeix les relacions fiscals i pressupostàries entre Madrid i Vitòria, com a plasmació d'unes relacions de "bilateralitat efectiva".

En qualsevol cas, Urkullu no va donar mostres de tenir pressa. El triomf del no a Escòcia li ha tret pressió i per això pot mantenir el seu calendari de canvi estatutari al ralentí en espera de veure com acaba la qüestió catalana i en espera que se celebrin les eleccions municipals.

El president basc va invocar diverses vegades els drets històrics com si poguessin ser font d'una legitimitat diferent de la Constitució, situada, a més, per damunt d'aquesta. El text constitucional reconeix aquests drets, però limita el seu abast al que estableix la mateixa Carta Magna. En qualsevol cas, comparat amb el debat polític de Catalunya, el discurs d'Urkullu va tenir un perfil molt més baix i discret.