Passos en negre

Assistim aquests dies a un campionat de maquiavel·lisme. Exclosa una estratègia patriòtica, s’ha imposat la tàctica partidista. Tothom s’està lluint. Si el país no tingués res més a fer, la partida seria francament interessant. Rajoy, que semblava noquejat, ens ensenya les virtuts del pase negro del mus, segons ha contat el company Zarzalejos. No conec el mus, però en el pòquer també hi ha un pas en negre: un jugador que té bones cartes s’arrisca a deixar passar el seu torn com si les tingués dolentes. La gràcia del pas en negre és que, si els rivals enviten i se la juguen demanant alguna carta, el que s’ha reservat, podrà sorprendre’ls i estrangular-los en el segon envit o tercer envit. Si aquest pas en negre surt bé, pots triplicar els guanys. Però té un risc: que els altres no apostin i la partida acabi en no res mentre tu has retingut en va el bon joc que tenies. Rajoy ha sorprès tothom obligant Sánchez a apostar pel govern esquerranista amb Podem. Rajoy confia que Felipe González i companyia li faran la feina bruta. Però, paradoxalment, això obliga Sánchez a lluitar a vida o mort. Queda clar que, si perd aquest envit, Sánchez és home mort. I no hi ha combatent que vulgui morir sense matar. Per això és molt possible que, si la gran coalició acaba fructificant, deixi al camp de batalla el cadàver de Sánchez, sí, però també el de Rajoy. Negres tots dos, però de funeral.

Pel que fa als altres jugadors, sembla que estan més pendents de la propera partida. Iglesias ha ferit Sánchez (amb qui en teoria es vol aliar) fent-li unes exigències que les forces vives del PSOE han trobat humiliants. Aquesta ferida tan fàcil de fer, innecessàriament cruel, només s’explica per l’avidesa amb què Iglesias busca assaltar el fortí del PSOE: per quedar-se’l i fer el sorpasso. Pel que fa a Ciudadanos, que semblava grogui, aquests dies està posant en valor l’únic que té: la possibilitat de ser una ròtula. Un mit­jancer. Sorprèn, en canvi, que Homs hagi fet un pas en negre i blanc. Juga a estripar les cartes, però després pretén que el rei l’escolti. “Si vols que t’ajudi, ajuda’m, no em facis la traveta”, sembla que va dir el rei a Homs (i encara no pensava en ­Girona).

Mentrestant, a Barcelona, Ada Colau prepara la resurrecció del PSUC. Amb materials nous i diversos, però evocant el nou ordre d’esquerra, com va passar en la tràgica Catalunya de 1936 (ara no és tràgica, però sí frenètica).

El tempo de la jugada demostra que Colau sap el que vol (Iglesias ja coneix el pes real de cadascú a Catalunya). Un ordre català per instal·lar-se directament a la Internacional sense passar per Madrid, com aquell PSUC. A Catalunya el sorpasso ja s’ha produït. Es tracta de consolidar-lo. Segons com acabi la jugada espanyola del PSOE, potser alguns sectors del PSC (Parlon?) faran el pas cap al nou PSUC de Colau. Aleshores el tomb seria definitiu. I el socialisme català retria vassallatge a la història del PSUC. Justícia poètica, en diuen.